Fa dues edicions va captivar al públic de Peralada amb la seva particular visió de La Pepa. Ara torna però amb una mirada als mites més originaris: Sara Baras indaga en la figura de Medusa, per a ella, La Guardiana, en un espectacle que porta la signatura de la bailaora al seu guió, a la coreografia i a la direcció. Símbol de puresa, Medusa, sacerdotessa de la deessa de la guerra Atena, és violada per Posidó, déu del mar; la pèrdua de la virginitat de Medusa rep un càstig exemplar de part d’Atena: a més de ser desterrada, es convertirà en pedra tot allò que la miri i els seus cabells es transformaran en serps. Herois vinguts d’arreu voldran matar-la per quedar-se amb els seus poders. Embarassada pel déu Posidó, finalment és Perseu, fill de Zeus i de la mortal Dànae, qui la assassina decapitant-la. Una tragèdia en clau flamenca.
Un al·legat ballat per recordar les dones maltractades per la història. Sara Baras va presentar a Peralada la seva primera incursió en la mitologia grega amb Medusa, la Guardiana , una coproducció del festival empordanès i el de Mèrida. Per a la bailaora es tracta d’un repte considerable, després d’haver abordat amb èxit personatges com Joana la Boja, Mariana Pineda, la llegenda de Carmen i fins i tot d’haver posat en dansa la Constitució espanyola del 1812 amb La Pepa . El muntatge va tenir moltes llums, manifestades especialment en la força del ball i les coreografies, però també ombres, com les d’una dramatúrgia que no està del tot aconseguida..
I és que la bailaora gaditana, i al mateix temps directora, coreògrafa i guionista d’aquesta aventura, ha posat molt d’ella mateixa per donar llum a aquest encàrrec. L’artista ha fugit de la simple successió de números de ball i ha optat per teatralitzar la narració utilitzant els rics recursos del llenguatge flamenc. En un intent de fer més comprensible el fil narratiu, ha decidit recolzar la dansa amb la paraula de l’actor Juan Carlos Vellido, que fa de veu de la consciència de la protagonista recitant les rimes escrites pel cantautor Javier Ruibal.
Aquesta iniciativa resta fluïdesa al desenvolupament d’una història que és fàcilment comprensible tan sols amb la dansa. Sobretot perquè Baras aconsegueix que funcioni la fusió de codis de l’univers grec i el flamenc. Bulerías , soleares o granaínas apareixen oportunament per sub-ratllar la tensió del relat. Hi ha moments brillants com el del ball que expressa la ràbia que sent Medusa després de ser violada per Posidó i condemnada a ser un monstre amb cabells de serp que petrifica tothom que s’atreveix a mirar-la. També el de l’espectacular duo final que precedeix la seva decapitació a càrrec de Perseu (un excel·lent José Serrano) ballant amb un escut per no topar amb els ulls d’ella.
Una vegada més, Baras va exhibir el seu elegant moviment de braços i el característic vol de faldilles ondulants que, juntament amb el seu fogós zapateado , van ajudar a il·lustrar la commoció que experimenta Medusa. Els complexos balls amb armes i cuirasses van estar ben resolts, i també l’aportació musical de Keko Baldomero i una formació amb guitarres, violoncel i percussió. .