Ballet Flamenco Sara Baras (Medusa, La guardiana)

informació obra



Estrena:
Única actuació a Catalunya
Direcció:
Sara BARAS
Dramatúrgia:
Sara BARAS (guió)
Coreografia:
Sara BARAS
Companyia:
Ballet Flamenco Sara Baras
Composició musical:
Keko BALDOMERO
Escenografia:
Ras ARTESANOS
Il·luminació:
Sara BARAS
Vestuari:
Torres i Cosano, Ras Artesanos, Sara Baras
Intèrprets:
Sara BARAS (Medusa), Jose SERRANO (Perseu), Carmen CAMACHO (Atenea), David MARTÍN (Posidó), Maria del Rosario PEDRAJA (Esteno), Maria Jesús GARCÍA (Euríale), Daniel SALTARES (pretendent), Alejandro RODRÍGUEZ (pretendent/guerrer), Raúl FERNÁNDEZ (pretendent/guerrer), Manuel RAMÍREZ (pretendent/guerrer), Maria Jesús GARCÍA (graya), Rosario PEDRAJA (graya), Carmen CAMACHO (graya), Cristina ALDÓN (nimfa), Tamara MACÍAS (nimfa)
Interpretació musical:
Keko BALDOMERO (guitarra), Andrés MARTÍNEZ (guitarra), Ivo CORTÉS (violoncel), Antonio SUÁREZ (percussió), Manuel MUÑOZ 'PÁJARO' (percussió)
Producció:
Festival Castell de Peralada, Festival de Teatre Clàssic de Mérida, Saba Danza
Sinopsi:

Fa dues edicions va captivar al públic de Peralada amb la seva particular visió de La Pepa. Ara torna però amb una mirada als mites més originaris: Sara Baras indaga en la figura de Medusa, per a ella, La Guardiana, en un espectacle que porta la signatura de la bailaora al seu guió, a la coreografia i a la direcció. Símbol de puresa, Medusa, sacerdotessa de la deessa de la guerra Atena, és violada per Posidó, déu del mar; la pèrdua de la virginitat de Medusa rep un càstig exemplar de part d’Atena: a més de ser desterrada, es convertirà en pedra tot allò que la miri i els seus cabells es transformaran en serps. Herois vinguts d’arreu voldran matar-la per quedar-se amb els seus poders. Embarassada pel déu Posidó, finalment és Perseu, fill de Zeus i de la mortal Dànae, qui la assassina decapitant-la. Una tragèdia en clau flamenca.

Crítica: Ballet Flamenco Sara Baras (Medusa, La guardiana)

12/08/2014

Medusa inconcreta

per Dani Chicano

Medusa inconcreta

El punt de partida de l'espectacle Medusa, La guardiana, una coproducció  del Festival Castell de Peralada amb el Festival de Teatro Clásico de Mérida 2014 i Saba Danza, és engrescador. El mite grec de Medusa, violada per Posidó, repudiada per Atenea, convertida en monstre de cabells de serp i decapitada per Perseu, és d'aquells relats que contenen elements amb escreix, especialment passions extremes, per construir una dramatúrgia ben interessant. Passions i dramatisme que casen a la perfecció amb el flamenc, i així ho devia entendre una de les millors ballarines del gènere en l'actualitat, la gaditana Sara Baras, que va decidir bastir aquest espectacle amb la seva magnífica companyia. Baras i el seu quadre de ball van triomfar com era d'esperar, ballant, però en canvi l'espectacle pateix per la manca d'una dramatúrgia ben travada. La ballarina, que signa com a directora escènica del muntatge -ho ha fet en altres ocasions- no se n'ha sortit a l'hora d'afrontar el repte i el muntatge demana, com aigua de maig, una mirada externa que ordeni i cohesioni. L'espectacle es va estrenar el mes passat en el colossal teatre romà de Mèrida, un escenari monumental que possiblement va emmascarar aquest dèficit, el qual va quedar al descobert descarnadament en l'escenari estranyament eixut, buit -només quatre elements discrets-, de Peralada. Aleshores tota l'atenció es va centrar de manera inevitable en el ball, impecable, abrusador a estones, de Sara Baras i el seu esplèndid quadre de ball, que va aconseguir crear una certa emoció sobretot en els pocs passatges de ball conjunt, especialment en l'escena dels guerrers, que la potent Medusa de Baras acaba petrificant amb la mirada. La ballarina gaditana va protagonitzar una transformació notable des del primer quadre, ballant amb les seves germanes al temple d'Atenea, amb aquella frescor virginal, l'amor personificat, en què la vitalitat és el motor essencial, fins a l'últim quadre, en què l'odi i la ràbia són els catalitzadors d'un ball electritzant, amenaçador i agressiu. Espectacular. Tot, però, sense l'embolcall de l'emoció, perquè la història fa estona que ha perdut la capacitat de mantenir l'atenció del públic. Tampoc afavoreix la peça la disparitat de registres musicals. Un quintet de músics interpreta en directe la majoria dels passatges de l'espectacle, que incorpora música pregravada en els moments de més dramatisme, però el recurs no funciona. Passar de la puresa de la guitarra, el violoncel i la percussió en directe, a les bases i un cor multitudinari enllaunats resta autenticitat a tot plegat, perquè remet a una grandiositat inconvenient. Una errada provocada potser, novament, per la necessitat d'omplir un escenari com el de Mèrida. Les intervencions episòdiques de La Consciència (l'actor Juan Carlos Vellido), que declamava un text escrit per Javier Ruibal, quedaven diluïdes, sense vincles ferms amb allò que passava a escena. Mentre, el bailaor José Serrano, va construir un Perseu poderós, un personatge que va ser un dels grans perjudicats per la feblesa en la manera de presentar la història. Tot i això, els seus solos i el duet final amb la gorgona mereixen un gran elogi. El ball guanya, Medusa, perd, decapitada.