Medusa inconcreta
El punt de partida de l'espectacle Medusa, La guardiana, una coproducció del Festival Castell de Peralada amb el Festival de Teatro Clásico de Mérida 2014 i Saba Danza, és engrescador. El mite grec de Medusa, violada per Posidó, repudiada per Atenea, convertida en monstre de cabells de serp i decapitada per Perseu, és d'aquells relats que contenen elements amb escreix, especialment passions extremes, per construir una dramatúrgia ben interessant. Passions i dramatisme que casen a la perfecció amb el flamenc, i així ho devia entendre una de les millors ballarines del gènere en l'actualitat, la gaditana Sara Baras, que va decidir bastir aquest espectacle amb la seva magnífica companyia. Baras i el seu quadre de ball van triomfar com era d'esperar, ballant, però en canvi l'espectacle pateix per la manca d'una dramatúrgia ben travada. La ballarina, que signa com a directora escènica del muntatge -ho ha fet en altres ocasions- no se n'ha sortit a l'hora d'afrontar el repte i el muntatge demana, com aigua de maig, una mirada externa que ordeni i cohesioni. L'espectacle es va estrenar el mes passat en el colossal teatre romà de Mèrida, un escenari monumental que possiblement va emmascarar aquest dèficit, el qual va quedar al descobert descarnadament en l'escenari estranyament eixut, buit -només quatre elements discrets-, de Peralada. Aleshores tota l'atenció es va centrar de manera inevitable en el ball, impecable, abrusador a estones, de Sara Baras i el seu esplèndid quadre de ball, que va aconseguir crear una certa emoció sobretot en els pocs passatges de ball conjunt, especialment en l'escena dels guerrers, que la potent Medusa de Baras acaba petrificant amb la mirada. La ballarina gaditana va protagonitzar una transformació notable des del primer quadre, ballant amb les seves germanes al temple d'Atenea, amb aquella frescor virginal, l'amor personificat, en què la vitalitat és el motor essencial, fins a l'últim quadre, en què l'odi i la ràbia són els catalitzadors d'un ball electritzant, amenaçador i agressiu. Espectacular. Tot, però, sense l'embolcall de l'emoció, perquè la història fa estona que ha perdut la capacitat de mantenir l'atenció del públic. Tampoc afavoreix la peça la disparitat de registres musicals. Un quintet de músics interpreta en directe la majoria dels passatges de l'espectacle, que incorpora música pregravada en els moments de més dramatisme, però el recurs no funciona. Passar de la puresa de la guitarra, el violoncel i la percussió en directe, a les bases i un cor multitudinari enllaunats resta autenticitat a tot plegat, perquè remet a una grandiositat inconvenient. Una errada provocada potser, novament, per la necessitat d'omplir un escenari com el de Mèrida. Les intervencions episòdiques de La Consciència (l'actor Juan Carlos Vellido), que declamava un text escrit per Javier Ruibal, quedaven diluïdes, sense vincles ferms amb allò que passava a escena. Mentre, el bailaor José Serrano, va construir un Perseu poderós, un personatge que va ser un dels grans perjudicats per la feblesa en la manera de presentar la història. Tot i això, els seus solos i el duet final amb la gorgona mereixen un gran elogi. El ball guanya, Medusa, perd, decapitada.
