A primer cop d'ull, podria semblar una mena de remake d'«El florido pensil 2», però els espectadors de seguida tindran clar que no hi té res a veure. Els Pirates Teatre tracten el gremi de l'educació i les seves conseqüències partint de l'experiència que encara en conserva la seva generació, que és la que va començar a tenir, al llarg de l'últim quart de segle passat, una escola amb principis d'ensenyament actiu, voluntat pública de qualitat i emmirallament en els sistemes educatius nòrdics.
Per això, Finlàndia hi té un paper important, en una proposta original que no cau en els tòpics que ens podrien semblar més propis a l'hora d'ironitzar o satiritzar l'escola sinó que reiventa tot un món al voltant de l'educació canviant sovint els papers dels adults pel dels infants i el dels infants pel dels adults. (...)
La cosa comença a la banqueta d'una sauna amb els cinc personatges en barnús —tots cinc de color vermell— i un cop s'ha tancat el cercle, al cap d'uns vuitanta minuts, es torna a la mateixa banqueta amb els mateixos barnusos vermells i un interessant esquetx protagonitzat pel que representa que són cinc professionals —o víctimes, si fem cas del que diuen— dels successius sistemes de l'ensenyament i de la rastellera de lleis educatives per les quals s'ha passat en els últims trenta anys.
Entremig de l'espectacle, hi ha moments per a tots els gustos. Les peripècies i corredisses de la superconsellera d'Ensenyament (Queralt Casasayas) en una cursa per terra, mar i aire; el mestre de la coral (Bernat Cot) intentant inútilment que els espectadors afinin amb algunes de les peces més populars per a principiants; la professora d'escola (Maria Cirici) que té una entrevista amb uns pares i que sembla sortida d'un thriller de terror; la jove pacient (Laia Alsina) que arriba a última hora a la consulta d'un dentista que el millor que ha fet ha estat un Erasmus alcohòlic; el pare Noel que fa de missatger des de les terres nòrdiques; la presumpta convidada de Finlàndia, carregada de vodka i dansa russa; les criatures amb màscares que representen cadascuna dels noms de les classes, els porquets, els girafes, els conillets; la criatura que neix, creix i es fa gran (Ariadna Cabiró) i que, durant tot l'espectacle, posa la banda sonora de l'espectacle al piano acompanyant les peces cantades... (...)
Una raspallada lúdica, teatral, divertida que, més que queixalar en segons quines qüestions epidèrmiques, com podrien ser la pederastia encoberta o el buylling sense resoldre, que cada dos per tres omplen actualment tertúlies i noticiaris, el que fa és llançar una onada a cappella sobre cadascuna de les set lleis educatives més recents de la democràcia, en clau de vocalització que passa per la Lode, la Logse, la Lopag, la Loce, la Loe, la Lec i la Lomce, amb repic de bombos i platerets final que deixen verda, esclar, l'empremta anomenada Wert i que encara s'arrossega. (...)
