Barrocomatik és la història d'un personatge que ens mostrarà un univers envoltat d'autòmats que ell mateix ha creat per no haver d'afrontar les emocions que apareixen davant de les relacions amb altres persones. La rebel·lió de les màquines el conduirà a un viatge emocional que culminarà amb el seu alliberament.
Barrocomatik neix amb les ganes d'acostar la música antiga a un públic familiar, i ofereix un espectacle de teatre sense paraules que barreja clown, teatre gestual, titelles i poesia visual, amb quatre músics barrocs en directe: fagot, oboè, tiorba i violí.
Notable treball de mim a partir de la gestualitat autòmata, el clown excèntric i un quartet barroc que s'acobla a la perfecció a la trama. El públic no perd passada d'una trama en la que un inventor particular es distreu jugant amb els seus aparells, una mena de carrilló amb música barroca (recorda en certa manera la de la cia. La Tal però amb música en directe, ben real). La seva figura preferida és una ballarina que aprèn a aplaudir, riure i moure's sobre sí mateixa com una baldufa. No voldríem desvetllar massa una trama que és clara i va mostrant sorpreses escèniques, però sobretot dramatúrgiques, afegint colors foscos, de por, de vergonya, de bullying) al quadre inicial còmic, d'excentricitats i alguna divertida patacada.
El treball d'autòmat és molt fi sobretot en el treball de la ballarina que s'exposa al prosceni. També el quartet sap mantenir la compostura amb una aparent mirada fixa cap a la partitura que exigeix molta escolta per anar desplegant un repertori festiu, que vesteix com un guant cada escena. La tècnica del mim, sovint, queda relegada a l'habilitat artística o a la repetició dels gags. Aquest treball atrapa, tant a pares com a fills, en un escenari molt obert (com és el del Caixafòrum), amb molt d'ofici i sempre connectant amb el públic. Aquesta festa del gest és un empoderament a la vida. Dels autòmats i de les persones que, porugues, han preferit viure una jornada tranquil·la sense conviure amb la resta. El protagonista té un cert aire a l'home del temps de Trau. O com aquells dissortats personatges de Papirus. De fet, coincideix amb l'inici de la carrera dels germans Oligor (Tribulaciones de Virginia és el dispositiu que tenien amagat a un garatge). Posteriorment, els dos germans, desplegarien trajectòria amb treballs paral·lels (Con versos per una banda; i La máquina de la soledad o La melancolía del turista amb Shaday Larios).
Barrocomàtik demostra que no calen grans estímuls espectaculars, si no bones idees per atrapar l'ànima dels espectadors des d'on integrar-los en una petita història. Un regal que podria fer llarga vida en programació escolar.