Hi ha espectacles singulars, inclassificables, però no per això menys teatrals. Aquest n'és un. L'aparent senzillesa escènica amaga un treball de fons que va més enllà de la intenció dramatúrgica perquè inclou la possibilitat de donar veu als joves i no només d'una manera paternalista sinó oferint-los una plataforma convencional enmig d'una programació regular.
«Basket Beat. Un nosaltres abans que un jo» és un espectacle que, amb base d'orquestra dirigida per David Sitges-Sardà, inclou música, hip hop, moviment, coreografia, humor, cant, percussió, teclats i un moment de tubòfon i, malgrat les fugaces intervencions parlades, també incorpora una dosi de reflexió arran de terra de fets socials que, de tan evidents, no haurien de necessitar les falses promeses que sovint es fan des de les altes jerarquies.
La base de l'espectacle són les pilotes. De fet, les dures bimbes de basquet són l'element principal de la percussió, una percussió rítmica, coordinada entre tots els intèrprets, que a vegades sembla que juguin a aquella picaresca improvisada que agradava tant a segons quins músics de jazz, enganyant-se els uns als altres quan, fent veure que s'acabava, tornaven a començar.
Però hi ha també en l'espectacle —molt breu, 60 minuts— moments de veu melòdica, d'instrumentalització orquestral, d'humor amb la paròdia d'una mena d'Operació Triomf de televisió, amb cartells d'instruccions de la regidora de plató per fer riure, plorar o esbroncar, i encara queda temps per representar les diferències que sovint apareixen entre col·lectius diversos i que desemboquen en violència per acabar convencent-se que sempre és millor «un nosaltres abans que un jo».
L'espectacle s'ambienta en una plaça pública i tot comença amb l'assaig que una colla de joves del barri fa de l'espectacle que han de representar. El espectadors, doncs, assisteixen a aquest assaig de ficció, cosa que permet la llicència de mantenir una certa improvisació dins del rigor escènic establert des del primer a l'últim moment.
Finalment, quan l'assaig s'ha acabat, l'última escena és la que hauria de ser la primera. És a dir, aquella que avisa que s'apaguin els telèfons mòbils i s'obre amb l'aparició del grup d'intèrprets amb el vestuari carbassa, marca de la casa, de les cinc B: Big Band Basket Beat Barcelona (BBBBB), una companyia nascuda a partir de l'Associació Basket Beat, dedicada a les persones en ambients desfavorits per acompanyar-les en el seu creixement personal i treballant amb presons, centres públics, escoles i instituts. I darrera d'aquest projecte, a hores d'ara totalment consolidat, hi ha Josep Maria Aragay, integrador i educador social, musicoterapeuta —que també fa d'actor— i que es dedica a donar forma a la seva voluntat de fusionar art, moviment, educació i acció social. L'espectacle, presentat en dues úniques funcions al Mercat de les Flors, és una de les millors constatacions de la feina feta. (...)
