Vagin on vagin i actuïn on actuïn, omplen. I estan obligats a acontentar els espectadors amb breus bisos que s'allarguen una mica més enllà dels cinquanta minuts establerts. Els tres pallassots, amb tot l'afecte del terme, són fruit de la que podríem anomenar "generació olímpica". Tenen, doncs, des de la frescor de l'edat de la vintena, un llarg camí al davant per consolidar el que ja és, des de fa almenys dues temporades, una creació considerada revelació que barreja el teatre de gest, l'acrobàcia de pista i la música, sobretot la música, en un espectacle que si un dia el veiéssim, per exemple, com a entremès, a la pista d'un dels espectacles del Cirque du Soleil, tindria el mateix impacte i la mateixa bona rebuda que té en els escenaris catalans —de petit o mitjà format— que l'han vist nèixer i créixer.
«Be God Is», que en transcripció matussera i catalana vol dir «BiGoTis» —els tres en llueixen—, és un espectacle d'un ritme trepidant, frenètic, que fa suar la cansalada als tres intèrprets i que contrasta amb la introducció relaxant de presentació —en off, el mestre Quimet Pla— amb l'aparició en la penombra de tres frares encaputxats evocant una mena de cant gregorià que barreja "in vitro" amb "referèndum" o "curriculum vitae".
Després d'aquest tenebrós entrant, però, els tres clowns multidisciplinars entren en un joc de píndoles i gags brevíssims que posen a prova, sobretot, la capacitat física d'Oriol Pla —l'intèrpret més físic dels tres— exposant al límit la possibilitat del gest fins al punt que el seu cos diries que és una projecció de pel·lícula en blanc i negre del temps del mut.
Sempre amb l'acompanyament musical com a banda sonora, però també del so, com a subtil mestre de cerimònies a través dels efectes sonors més inversemblants, les petites i divertides històries —com si fossin vinyetes de còmic— es van succeint per activar la imaginació dels espectadors: al volant esbojarrat d'un auto imaginari; al trot damunt d'un cavall absent amb sintonia de film de vaquers; en col·lapse enrampat estès a terra; en èxtasi romàntic de Blai Juanet, saxo en mà i rosa vermella, a més del número del mòbil tatuat al ventre, encaterinat amb una espectadora de primera fila; o amb els intents frustrats de Marc Sastre per poder interpretar i triomfar en solitari amb la seva cançó folk.
L'espectacle es presenta en horari off, avançada la mitjanit, potser perquè va nèixer en locals alternatius i es pensen que s'adrecen a un tipus de públic noctàmbul, però «Be God Is» no té fronteres, ni d'espai escènic ni d'edat dels espectadors, i aconseguiria el mateix impacte en sessions matinals per a criatures, com en sessions de tarda per a pipiolis i teenagers, o en sessions de vespre per a pares, mares, avis, àvies, oncles i tietes. L'essència del clown de factura catalana té ara mateix un nom: Espai Dual. No s'hi emmirallen perquè sempre és de rigor matar el pare, però són, inconscientment, hereus d'altres il·lustres predecessors del gènere com Vol.Ras o Tricicle. To be or not to be. Is God. (...)
