«Digues que m'estimes, encara que sigui mentida», deia un dels lemes de l'escriptora Montserrat Roig. «Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc», diu una de les lletres més conegudes del grup musical Els Amics de les Arts. Les sentències literàries o musicals no cauen mai en un sac foradat. I temps després de ser emeses, sempre hi ha una generació que les recupera per fer-se-les seves o, si cal, per rebutjar-les. En certa manera, això és el que ha fet la jove companyia Epidèmia Teatre amb el seu musical d'aires hotelers «Bed & Breakfast», una petita troballa per identificar la incertesa i la volubilitat de la generació mil·lennista pel que fa a les seves relacions. Això: llit i, si pot ser, esmorzar.
Tres parelles i algun triangle inesperat. Relació oberta, potser perquè l'escarment del prehistòric Maig del 68 —vist el resultat cinquanta anys després— no es repeteixi. Desig de conviure en un mateix niu, però desig també de volar lliurement. Ganes de signar un compromís, però sense que es tingui en compte la signatura. En definitiva, es diuen que s'estimen, encara que potser sigui mentida. I acaben torturant-se perquè ho volen entendre, però no saben com ho poden entendre.
L'espectacle «Bed & Breakfast» és un musical generacional, urbà, cosmopolita, actual, que roda sobre rails, de tal manera que, tenint en compte que fusiona la dramatúrgia de la trama amb les lletres i la música de peces d'Els Amics de les Arts, un se l'imagina gairebé interpretat espontàniament de vagó en vagó de metro. En aquest sentit, com que sempre «roda el món i torna al Born», la proposta amb el registre, les referències i les claus del segle XXI recorda un musical també generacional, de factura alemanya i versionat en català, de finals dels anys de frontera entre els vuitanta i noranta del segle passat, «Tira't de la moto» (Sala Zeleste, Barcelona, 1988), on un grup de joves s'hi movia, actuva, es rebel·lava i reaccionava d'acord amb els paràmetres socials d'aquella època.
Els sis intèrprets i els quatre músics de «Bed & Breakfast» imprimeixen un ritme juvenil a la seva història i corren el risc de posar-se en la pell musical d'Els Amics de les Arts. No li pot passar res millor a un grup musical ja veterà que una nova generació reconvalidi el seu patrimoni. En veus i música dels Epidèmia Teatre, doncs, les peces escollides —que encaixen metafòricament amb la trama de la dramatúrgia— sonen amb un matís de color amable i diferent.
La història manté un fil d'intriga entre les tres parelles que coneixen els espectadors i que, en canvi, no saben els personatges. És aquesta la clau que el musical mantingui la tensió per arribar al desenllaç, després d'una de les escenes corals més reeixides, la del sopar d'aniversari d'un dels joves —amb un menú precari i amb detalls de disfresses kitsch incloses— on acaben esclatant les gelosies, els dubtes i les tensions que posen de panxa enlaire els propòsits ideals de relació oberta i vol lliure.
«Bed & Breakfast» continua mostrant la potencialitat de la pedrera musical que viu el teatre català en aquest moment, la bona preparació interpretativa que dóna constantment el seus fruits i, a la vegada, l'esforç personal que hi ha darrere de cadascuna de les propostes, a la recerca d'una sortida professional que se'n surt a mitges i amb comptagotes, però sempre amb tenacitat, la força de la jove energia i la mirada endavant. Ja ho diuen també, en una de les lletres, Els Amics de les Arts: «He deixat de treballar / pagues dobles, feina estable / per poder-me dedicar / a un propòsit més lloable.» (...)
