En Jordi i la Patrícia tenen una relació oberta, en Joan li és infidel a la Sofia, i la Marta i en Pol són amics. Només amics. Quan les trajectòries d’aquestes tres parelles es troben, esclata un temporal de tensions, recels i desigs entrecreuats.
És evident que no estan fets l’un per l’altre, però volen estar junts. Hauran de canviar les normes, inventar nous jocs, confeccionar relacions fetes a mida. La pregunta és: sabran adaptar-s’hi? Els permetran, aquests nous paràmetres, fer que el grup d’amics duri per sempre?
Al cap i a la fi, a la ciutat, la gent s’estima de forma intermitent.
Els Amics de les Arts no tenen cap vinculació directa ni artística amb aquest espectacle.
L'aventura de creuar les lletres de les cançons dels Amics de les Arts per construir una cançó és tot un salt mortal. Certament, que parteixen del seu petit món, de la saleta d'estar i els baretos de Gràcia, acaben trobant-se ressonàncies i es permeten lligar entre elles. Més complicat és si, es descarta la possibilitat de posar una banda de rock al mateix espectacle (com es va fer amb peces similars com Cop de rock, a partir de les cançons del primer rock català dels 80 o Els guapos són els raros, inspirant-se en el repertori dels Manel).
La dramatúrgia de Laia Fort s'empalta del format que Ricard Reguant va fer a Boig per tu, a partir de l'univers de Sau. Quan la cançó apareix transformada en personatges apareixen uns profunds buits entre vers i vers. Sona molt forçat, evidentment, parlar com es canta. Però bé que La La Land va saber jugar amb aquesta artificiositat divertidament. Tot i el notable treball de la banda de músics, hi ha uns buits que encallen l'escena. Hi ha algunes bones idees com intercal·lar dues cançons (amb un exercici de fregolisme dels músics excel·lent): Això trena dues històries i absorbeix les pauses. Però, evidentment, seria impossible si es realitzés durant tot el muntatge. Pr la salut dels músics i per a la comprensió dels espectadors.
El treball actoral és desigual. Potser també, perquè hi ha personatges amb més plecs de complexitat psicològica que altres. I també perquè la peça obliga a avançar amb zigazagues. Probablement, la seguretat de l'escenari davant del públic donarà més recursos als intèrprets per no haver d'exagerar gesticulacions i per modelar una psicologia més densa. La història, en realitat, és un joc de tres nois que comparteixen pis. Una precarietat amb la que s'empatitza fàcilment. La tesi és més tèrbola perquè debat sobre les relacions obertes, o no. La peripècia de coincidències permet que es vagin lligant cançons o personatges dels microrelats dels Amics de les Arts. Una filigrana dramatúrgica però que no sempre qualla bé a l'escenari. Però l'entusiasme i les cançons del grup són bons reclams per què aquesta producció creixi i ensenyi noves maneres de fer la quadratura del cercle.