Aquesta serà una crítica del que no va poder ser. (Una redacció feta, de fet, amb el darrer metro de la línia 1 que ja enllaça el dimecres amb el dijous). S'hi van posar ganes, però era impossible. Els astres (i els núvols) és van alinear en la pitjor de les combinacions possibles. Aquest Beethoven 7 havia de ser una consagració, l'oportunitat de conciliar per primera cop música en directe (amb l'orquestra del Liceu) amb la coreografia aèria, carregada d'optimisme, de Sasha Waltz.
Cal aclarir que la composició estrenada al Teatre de Delfos, tot just sortint de la pandèmia, té un preàmbul de mitja hora en què Diego Nogera fa un versió espectral, a base de música electrònica, de la partitura de Beethoven. Els ballarins es mouen, alguns moments com zombies (menys gore que es Incurables de'n Pere Faura estava entre el públic). Esquenes oblícues, peus i braços en posicions antinaturals, buscant un punt de grotesc. Il·lustraven una mena de purgatori, que podria recordar a l'Inferno que Castellucci va orquestrar en aquell mateix escenari la nit que es va morir Pina Bausch (30/6/09). Els intèrprets de Sasha Waltz vestie nuna mena de màscara en forma de peix i una escuma que cobria el cos per anul·lar els atributs del gènere. Aquell akelarre, amb una música punxada en directe amb la intenció de col·lapsar tant el moviment frenètic de les ballarines com les oïdes del públic, havia de portar a una segona part d'aire, llibertat ben entesa, de complicitat. Un aire d'esperança, en definitiva que retornava a un Beethoven inspirat i optimista.
Sí ja es va endarrerir uns minuts per cobrir els plats del músic electrònic, al principi de tot, encara es va allargar més la pausa per assecar el linòleum i les cadires instal·lades al davant mateix del públic. L'orquestra, un cop afinada i degudament aplaudida, va executar només els primers compassos. És va aturar en sec i es va disculpar el director per la cura que es mereixen els sensibles instruments.
Va haver un segon intent. És va enllaçar en la nota que s'havia quedat penjada, com aquell qui diu, amb el que es va poder veure l'exactitud de la partitura i dels músics però sobretot de les ballarines, programades tot fent les passes cap enrere per activar l'aire positiu. Va ser només un miratge. Les 13 ànimes que volaven com si fossin papallones capricioses van haver de frenar en sec, als pocs minuts. Aquest cop es va intentar perseverar amb alguna gota de més però va ser novament aturada. La "cua de pluja" que el director del festival, Cesc Casadesús, havia descrit de les previsions de'n Tomàs Molina havia insistit prou sense moure's de Montjuïc perquè els acomodadors, com ja havien fet en la inauguració amb The pulse, repartissin cangurs d'emergència. Ja ho deia Manu Chao, "Pròxima estación... Esperanza".
