L'any 2020 es commemorava el 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven i el canal de televisió francoalemany ARTE es va proposar interpretar i enregistrar les nou simfonies del compositor en nou ciutats europees. Entre aquestes ciutats, Delfos, on la cadena va convidar la coreògrafa Sasha Waltz i la seva companyia a crear una coreografia a partir de la música de la Simfonia número 7 opus 92 en la major. Havia escrit la composició l'any 1811, quan començava a quedar-se sord i en un període de guerres d'alliberament, entre la Revolució francesa i la Restauració. En aquest context, i amb una música que buscava una transformació espiritual de l'audiència, Beethoven es preguntava si les persones eren o no autènticament lliures. D'aquells interrogants naixia una música que expressa l'ideal de llibertat artística.
Aquest somni convertit en so, aquesta visió d'un món més lliure que suggereix la música és la base de la creació coreogràfica de Sasha Waltz, que pren les idees de revolució i d'un món nou i les amplifica, mentre posa en relació la música amb els sons d'avui. I és que Sasha Waltz recorre per al seu muntatge a un compositor xilè instal·lat a Berlín i dedicat a la música electrònica, un Diego Noguera que firma composicions d'electrònica experimental i que, aquest cop, dialogarà amb la seva música amb la creació del compositor alemany. S'encarrega d'interpretar-la l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, una formació nascuda l'any 1847 que, de fet, és la més antiga de tot l'Estat i que, en aquesta ocasió dirigeix Lucas Macías Navarro.
Lidera la companyia de dansa Sasha Waltz & Guests la Sasha Waltz, una coreògrafa alemanya que es va formar a Amsterdam i als EUA, va crear la seva pròpia companyia a Berlín el 1993 i, gairebé trenta anys més tard, ha recorregut mig món, ha codirigit la Schaubühne am Lehniner Platz (2000-2004) i l'Staatsballett Berlin (2019). Al Grec Festival de Barcelona, Sasha Walts & Guests ha presentat fins ara els espectacles Travelogue III-All Ways Six Steps i Allee der Kosmonauten (1997), una fascinadora versió de l'òpera Dido & Aeneas (2008) i Continu (2011).
Una producció de Sasha Waltz & Guests. Realitzada a Radialsystem Berlin.
Sasha Waltz & Guests té el finançament del Departament de Cultura i Europa del Senat de Berlín.
Aquesta serà una crítica del que no va poder ser. (Una redacció feta, de fet, amb el darrer metro de la línia 1 que ja enllaça el dimecres amb el dijous). S'hi van posar ganes, però era impossible. Els astres (i els núvols) és van alinear en la pitjor de les combinacions possibles. Aquest Beethoven 7 havia de ser una consagració, l'oportunitat de conciliar per primera cop música en directe (amb l'orquestra del Liceu) amb la coreografia aèria, carregada d'optimisme, de Sasha Waltz.
Cal aclarir que la composició estrenada al Teatre de Delfos, tot just sortint de la pandèmia, té un preàmbul de mitja hora en què Diego Nogera fa un versió espectral, a base de música electrònica, de la partitura de Beethoven. Els ballarins es mouen, alguns moments com zombies (menys gore que es Incurables de'n Pere Faura estava entre el públic). Esquenes oblícues, peus i braços en posicions antinaturals, buscant un punt de grotesc. Il·lustraven una mena de purgatori, que podria recordar a l'Inferno que Castellucci va orquestrar en aquell mateix escenari la nit que es va morir Pina Bausch (30/6/09). Els intèrprets de Sasha Waltz vestie nuna mena de màscara en forma de peix i una escuma que cobria el cos per anul·lar els atributs del gènere. Aquell akelarre, amb una música punxada en directe amb la intenció de col·lapsar tant el moviment frenètic de les ballarines com les oïdes del públic, havia de portar a una segona part d'aire, llibertat ben entesa, de complicitat. Un aire d'esperança, en definitiva que retornava a un Beethoven inspirat i optimista.
Sí ja es va endarrerir uns minuts per cobrir els plats del músic electrònic, al principi de tot, encara es va allargar més la pausa per assecar el linòleum i les cadires instal·lades al davant mateix del públic. L'orquestra, un cop afinada i degudament aplaudida, va executar només els primers compassos. És va aturar en sec i es va disculpar el director per la cura que es mereixen els sensibles instruments.
Va haver un segon intent. És va enllaçar en la nota que s'havia quedat penjada, com aquell qui diu, amb el que es va poder veure l'exactitud de la partitura i dels músics però sobretot de les ballarines, programades tot fent les passes cap enrere per activar l'aire positiu. Va ser només un miratge. Les 13 ànimes que volaven com si fossin papallones capricioses van haver de frenar en sec, als pocs minuts. Aquest cop es va intentar perseverar amb alguna gota de més però va ser novament aturada. La "cua de pluja" que el director del festival, Cesc Casadesús, havia descrit de les previsions de'n Tomàs Molina havia insistit prou sense moure's de Montjuïc perquè els acomodadors, com ja havien fet en la inauguració amb The pulse, repartissin cangurs d'emergència. Ja ho deia Manu Chao, "Pròxima estación... Esperanza".
