El primer dia de funció de l’espectacle Beethoven 7 de la companyia Sasha Waltz & Guests, acompanyats per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, es va quedar a mitges, deixant l’espectador amb una sensació de coitus interruptus per duplicat. Hauria pogut ser una nit molt agradable, satisfactòria i plaent (la temperatura encara no havia escalat el termòmetre, la platea del Teatre Grec estava plena per a veure dansa, i la proposta de dansa i música en directe era molt prometedora), però la pluja, les quatre gotes de pluja que van caure, no van permetre passar dels preliminars, que ja es van fer pregar.
El que s’havia de veure és Beethoven 7, un espectacle de dansa i música en directe que la coreògrafa alemanya va crear per encàrrec del canal ARTE, que per celebrar els 250 anys del naixement de Beethoven, va voler enregistrar les nou simfonies en nou ciutats europees diferents. A Waltz li van encarregar la Simfonia número 7 opus 92 en La major, una composició de 1812 que es pregunta per la llibertat de l’ésser humà en el context de la Revolució Francesa i la Restauració. La peça musical, caracteritzada per Wagner com “l’apoteosi de la dansa”, ja havia estat coreografiada per Isadora Duncan i Léonide Massine, entre d’altres, precisament perquè expressa l’ideal de llibertat artística, entesa com l’espontaneïtat en què música i dansa es troben i conflueixen de forma natural. Això mateix és el que Waltz ha volgut representar en combinar una estructura espacial i temporal molt clara, en què els ballarins tenen un marge determinat per a la improvisació; és en aquest espai delimitat per la norma, en què pot aparèixer l’autèntica llibertat (que no és llibertinatge ni mer lliure albir).
L’espectacle, però, es componia de dues parts, i en la que s’interpretava la setena simfonia amb l’orquestra en directe és la que no es va poder fer. La música de la primera part estava a càrrec del compositor xilè establert a Berlín Diego Noguera, que a partir de l’experimentació amb la música electrònica dialogava amb la simfonia de Beethoven, agafant la idea del camí a l’èxtasi de la llibertat, per crear la seva pròpia versió. Aquesta peça electrònica generava una sensació constant d’estar a punt “de petar”, com es diu amb el techno, però no arribava a fer-ho mai, produint una acumulació d’energia en l’espectador i l’escena que no s’alliberava fins al moment de silenci final. La part coreogràfica d’aquesta primera part es basava en una composició col·lectiva, resultat de la improvisació individual de cada ballarí i ballarina, combinada amb moments de coreografia grupal. Em vaig quedar força estranyada en finalitzar aquesta part, sense saber massa bé què acabava de veure, amb la sensació que el llenguatge coreogràfic estava poc treballat i que no acabava de trobar-li la connexió amb la música; però sobretot per la utilització del fum, que em va semblar excessiva, sobretot pel fet que el vent l’escampava més per tota la platea que no pas per l’escenari. Però vaig tenir la sort de trobar-me després de la funció amb intèrprets que em van explicar com havia de ser l’efecte que produís el fum combinat amb les llums: imatges en moviment que es construïen a les fosques o dins el fum, però que la dispersió d’aquest va deixar entreveure abans d’hora. Contingències de les arts escèniques o coses d’actuar a l’aire lliure...
