La càlida resposta del públic, manifestada en
una cascada d’aplaudiments, bravos i cops de peu a terra, ha constatat que Boléro de Béjart ha sigut la guinda de
la vetllada, d’una nit en la qual el
legat coreogràfic del coreògraf francès ocupava la major part d’un programa
compartir amb obres de Gil Roman, el director artístic del Béjart Ballet Lausanne,
i amb una coreografia de Toni Fabre, ballarí desaparegut a l’edat de 49 anys i exmembre
del famós Ballet Siglo XX.
La partitura de Maurice Ravel ha sigut una llaminadura
per molts coreògrafs i entre les més famoses s’hi troba l’estrenada l’any 1928,
per Bronislava Nijinska, la germana del mític ballarí, que va situar l’acció en
una taberna andalusa on una gitana ballava dalt una taula mentre un grup de
gitanos, amb navalles a la mà, feien pujar el to sensual i violent de l’ambient. És molt possible que Béjart s’inspirés en
aquesta peça per crear la seva versió de Bolero,
l’estrena de la qual tingué lloc l’any 1960 amb Duska Sifnios com protagonista.
L’impacta, pel to de l’obra i la seva modernitat coreogràfica, va ser brutal i
ballet ha superat el pas dels anys de manera més que digne i, especialment, per
la popular partitura de Ravel.
A Peralada, la protagonista va ser la catalana
Elisabet Ros, una ballarina que va posar els seus dots naturals d’elegància al
servei d’una peça que exigeix que la dona que està dalt la taula ha de
mostrar-se molt sensual i sexual per atraure i excitar als homes que l’envolten
a les vores de la taula. Sense voler, a la memòria em ve, Angela
Albrecht una ballarina de Ballet Siglo XX que només amb la seva presència i
sense que encara mogués un dit, ja feia pujar el termòmetre per la seva
sensualitat innata.
El programa oferia dues obres més de Béjart, Suite Barocco i Bahakti III. Suite Barocco,
la peça que va obrir la nit, és un muntatge on s’hi aprecia moltes de les característiques
que van fer gran i únic al gran mestre: vestir
la coreografia amb una gran teatralitat; conjugar mons i personatges reals amb
somnis onírics; disposar d’una gran musicalitat, en aquest cas manifestada per
obres barroques del segle XVIII, i situar tant la il·luminació com el vestuari
al mateix nivell que els altres elements que integren l’obra. A Suite Barocco hi participen tota la
companyia i el contingut està estructurat amb escenes corals, pas de six, de trois i un solo molt ben
interpretat per Oscar Chacón. La
plàstica d’aquesta obra és hipnòtica a causa del colorista vestuari dissenyat
per Gianni Versace i Henri Davila i pel maneig que fan els ballarins d’uns grans
ventalls.
A Peralada es va oferir la tercera part de Bhakti, una coreografia que Béjart va
crear l’any 1968 inspirada en la filosofia i religions indies, i en la trobada
d’Orient i Occident. Els protagonistes
són el deu Shiva i la seva esposa Shakti, personatges molt ben
interpretats pel ballarí Fabrice Gallarrague i, especialment, per l’atractiva
Marsha Rodriguéz. L’obra, malgrat manté el llenguatge neoclàssic habitual de
Béjart, està construïda a base de molts
gestos i posicions de dansa india, moviments que donen gran solemnitat a la
peça.
En homenatge a Tony Fabre, el programa va incloure una creació de la seva
autoria: Histoire d’Eux, una peça,
amb música de Henry Purcell, amb un contingut de tragèdia clàssica que es veu
subratllada per unes veus operístiques i el soroll de mal de fons.
Un altre homenatge present en el programa és
la coreografia que dedica Gil Roman a Fabre, 3 danses pour Tony, una obra senzilla plena de gestos dedicats al
ballarí desaparegut prematurament.
La sorpresa de la nit va venir en descobrir el
nivell coreogràfic de Gil Roman, un ballarí que ha crescut a l’ombra de Béjart impregnant-se de la seva tècnica i estètica,
però que a Impromptu pour Peralada, una peça coral femenina molt contundent, demostra
que té més qualitats coreogràfiques pròpies
del que s’esperava, a l’extrem que la seva obra, si bé encara manté poques influències
bejartianes, està construïda amb un
llenguatge contemporani molt atractiu i colpidor. Les línies angulars i figures
estàtiques del llenguatge neoclàssic es barregen amb moviments ondulars i palpitacions properes
als nostres temps; tot embolcallat amb extraordinàries notes pianístiques d’Erik Satie i amb una sinuosa
i inquietant atmosfera.
