Exuberant, colorista, circense, barroca, irònica i molt espectacular. La versió que Terry Gilliam, fundador del grup Monty Python, ha fet de Benvenuto Cellini de Berlioz ha deixat aclaparat el Liceu. L’entusiasta i unànime acollida a l’obra, manifestada amb vuit minuts d’ininterromputs aplaudiments i bravos especialment calorosos per al director d’escena i Josep Pons, donen fe de l’impacte que ha tingut aquest transgressor però brillant espectacle que pot convertir-se en la fita de la temporada.
El delirant muntatge, servit amb un centenar d’artistes en escena entre cors, acròbates, malabaristes, ballarins, figurants i components del repartiment, marca el camí a seguir per mantenir viva l’òpera al segle XXI. En ple debat i recerca de les fórmules per renovar el gènere i conquistar nous públics, Gilliam fa un pas endavant i porta la complexa però lluminosa peça de Berlioz a un tractament humorístic inequívocament montyphytonià en què prima l’adhesió al modern musical sense trair l’esperit del compositor.
És tan brillant l’adaptació escènica de Gilliam i el seu equip que fins i tot fa la impressió que la partitura i el llibret del romàntic autor francès hagin sigut escrites per a ell. Amb raó durant el procés de producció el director britànic va qualificar tant l’escultor i orfebre renaixentista Cellini –la seva vida és l’eix de l’obra–, com Berlioz de bojos que juguen sempre al límit. Just el que ell fa a l’hora de narrar, amb ritme i una ajustada connexió entre el caos i l’ordre, aquesta estimulant història, però deixant sempre que flueixi amb naturalitat la innovadora partitura.
La desbordant fantasia de Gilliam resulta contagiosa. La reforçada orquestra de la casa, magistralment dirigida per Josep Pons, aconsegueix que la festa no sigui només visual, sinó que resplendeixi la força descriptiva de la música de Berlioz en un plausible equilibri d’elements. Capítol a part mereix el gran treball de Conxita Garcia amb el cor, expresat en moments como el cant dels orfebres.
L’acció es desenvolupa dins d’un imparable carrusel. La pugna entre els artistes Cellini i Fieramosca per l’amor de Teresa i per aconseguir l’encàrrec d’una estàtua de Perseu sol·licitada pel papa Climent VII, es desenvolupa en el marc de les festes de Carnaval a la Roma del 1532, passatge idoni per desenvolupar tota l’orgia d’imatges del muntatge. L’aparició pel centre de la sala d’una desfilada d’extravagants personatges, amb màscares, acrobàcies i pluja de serpentines sobre la platea, va provocar els primers aplaudiments de la vetllada.
Les coreografies en escena, amb balls, exercicis de trapezi, jocs de màgia i la pantomima del teatret de Cassandro, amb ridiculitzats personatges institucionals propis de la commedia dell’arte, animen una funció que té més d’un toc fellinià, com l’aparició del pontífex dalt d’una escala envoltat d’una cinematogràfica cort de romans. Gilliam juga amb imponents estàtues, miralls i recursos audiovisuals, i, a més del seu bon control dels moviments de masses, també demostra molta subtilesa per recrear els moments d’intimitat de la darrera par de l'obra.
John Osborn compon perfectament el personatge de Cellini, Ka-thryin Lewew (Teresa) va saber exposar la permanent angoixa del seu personatge i s’ha de destacar el compromés debut la soprano barcelonina Lidia Vinyes-Curtis (Astanio), que va demostrar que havia assimilat les directrius dels responsables. Discrets Asheley Holland (Fieramosca) y Maurizio Muraro (Balducci, pare de Teresa) i amb molt bona presència escénica Eric Halvarson (un barroc Ppa Clemente ). Un muntatge absolutament recomanable fins i tot per els que no son amants de l'opera..
