Encara no m’he recuperat del shock emocional que vaig tenir la nit del 16 de novembre al Liceu. Quin espectacle el 'Benvenuto Cellini', quina fortuna haver-ho vist! Començaré disculpant-me per gosar fer aquest 'Recomana', no sóc gens d’òpera. N’he vist quatre en tota la meva vida: 'Mahagonny', de Brecht, la de l’any 1971 (que va ser un escàndol!); 'Porgy and Bess', per allò del 'Summertime', cap als 80; 'Muerte en Venècia', perquè m’havia encantat la pel•lícula i ara 'Benvenuto Cellini'. Tot i que he tingut el 'Brindis' de 'La Traviata' a les trucades del mòbil, l’òpera com a gènere musical no m’atrau. Ningú no és perfecte! Però si que m’atrau i molt Terry Gilliam, tot ell, com pensa, com parla, el que fa, el que transmet, les ganyotes que fa quan el retraten, la felicitat permanent que desprèn... És un grandíssim artista al que fa molts anys que admiro i que, si ve a Barcelona amb una òpera, doncs hi he de ser. A més, va confessar a la roda de premsa que "sóc un aficionat, l'òpera és un món totalment nou per a mi" i que per tant: "no sé on són els límits ni domino el concepte del què és pot fer i el que no. No tinc fronteres i tiro pel dret."
No parlaré, per tant, de la música, ni de Berlioz, no en tinc cap dret ni coneixement. Anem al regal grandiós que Gilliam ha fet a les Arts Escèniques amb aquest muntatge amb tanta corrua de detalls que és impossible no deixar-se res, amb 17 artistes de circ de tots els registres -inclosos mags i els que treballen amb foc- barrejats amb els actors -o coristes- i cantants. En total, 100 persones a escena, movent-se dins d'una escenografia que t'enganxa des del principi per la seva bellesa i la manera en què es transforma, amb ràpids i eficients moviments mecànics semicirculars. Un decorat de paisatges arquitectònics que es podrien situar des de principis del Renaixement, camí del segle XIX. També els signa Gilliam -diuen que els ha dibuixat personalment- amb Aaron Marsden. Quin crack!
Després de situar-nos en la història, que Gilliam extrau de l'autobiografia del mateix Cellini, irromp al pati de butaques del Liceu una Rua de Carnaval que ja la voldríem aquest febrer: capgrossos, gegants, els saltimbanquis, els disfressats, màscares... Un festival de disbauxa que, afegint-hi les explosions de paperets de colors que cauen del sostre, va convertir la nostra catedral del teatre en l'alegria de viure, una alegria -aquest cop si- entregada al poble, a la gent per a la que, segons Gilliam, va néixer l'òpera, gènere que, en fer-se gran, va fugir de casa per anar a mans més elitistes.
Terry Gilliam porta la història al seu terreny i l'omple de fantasies delirants, d'humor, de caricatures i d'algunes luxúries. La figura del Papa Climent VII, maquillat de blanc i axinesat, pujat dalt d'una escala oberta i amb un vestit i una aureola dignes de la Mar de Déu més ben guarnida ratllen l'exuberància. I més, més i més. Un excés que no descansa en les 3,30 h (amb descans) que dura l'espectacle.
Ho escric a misses dites ja que ahir va tenir lloc la última funció. De tota manera, les entrades estaven exhaurides feia dies, per tant, si m'hagués recuperat del shock abans, tampoc hagués servit de res als que depenien del meu comentari per anar-hi, extrem que sé que és impossible. Però si que potser puc afegir un gra de sorra a que mireu les cartelleres internacionals, feu un cop de cap i us desplaceu, guarnint la visió d'aquest excepcional espectacle de Terry Gilliam, amb unes merescudes vacances. O, per què no?, demanant al Liceu que tornin!
