Benvenuto Cellini

informació obra



Text:
Auguste Barbier
Direcció Musical:
Josep Pons , Conxita Garcia
Direcció:
Terry Gilliam, Joan Ollé
Coreografia:
Leah Hausman
Escenografia:
Terry Gilliam, Aaron Marsden
Vestuari:
Katrina Lindsay
Il·luminació:
Paule Constable
Producció:
English National Opera , Dutch National Opera , Teatro dell’ Opera di Roma
Intèrprets:
John Osborn / Adrian Xhema, Kathryn Lewek , Maurizio Muraro , Ashley Holland , Eric Halfvarson, Annalisa Stroppa / Lidia Vinyes, Francisco Vas , Valeriano Lanchas , Manel Esteve , Antoni Comas
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu , Cor del Gran Teatre del Liceu
Autor:
Joan Ollé
Sinopsi:

Duel d'amor i artistes a la cort papal

Benvenuto Cellini és encarregat de fer una escultura per al Papa Clement VII. Enamorat de la bonica Teresa, farà el possible per poder escapar-se amb ella. Mentrestant,  Fieramosca, el  promès de Teresa i també escultor, enrederà la troca per intentar quedar-se amb la noia i amb l’encàrrec papal.
Estrenada al 1838 no va ser fins al 1977 que arribà al Liceu, en l’únic cop que s’ha representat aquesta obra al nostre Teatre.
Terry Gilliam, integrant de Monthy Python i director de pel·lícules com Brazil, ens presenta una producció divertida, acolorida i fresca –que inclou acròbates–del clàssic de Berlioz.


Òpera en dos actes. Llibret de Léon de Wailly i Auguste Barbier. Estrena el 10/09/1838 a l’Òpera de París. Estrena a Espanya el 15/01/1977, al Liceu.

Crítica: Benvenuto Cellini

11/11/2015

Gilliam transforma el Liceu en l'escenari d'un espectacle total , una portentosa i imprescindible festa escènica

per Ramon Oliver

Què dius? Que fa temps que penses que potser ha arribat el moment de provar sort i entrar d’una vegada per totes en un teatre d’òpera , a veure com reacciones davant un gènere que sovint ha sigut qualificat com aquell que pot oferir-te  l’espectacle total perquè d’una o altra forma pot tocar totes les tecles de les arts escèniques , però que sempre vas postergant la decisió ? Doncs ben bé es podria dir allò de “ o ara o mai”, perquè el Liceu t’ha posat ara les coses ben fàcils per a tal  que el primer contacte amb el món de l’òpera sigui un contacte aclaparador , d’aquells que et deixen amb ganes (moltes ganes) de més. És per això que a l’hora de recomanar sense embuts i amb entusiasme total l’espectacle absolutament fora de sèrie què el director Terry Gilliam presenta aquests dies al Liceu, la seva versió d’una tan relativament poc coneguda com estupenda òpera de Berlioz protagonitzada pel geni renaixentista de Benvenuto Cellini, he pensat especialment en tu, espectador anònim que porta temps donant-li voltes a això d’estrenar-se en el món de l’òpera però encara no ha tingut la gosadia de donar el primer pas.

El que t’espera al Liceu , és una festa escènica d’aquelles en les quals per moments et falten ulls per veure-ho tot i orelles per escoltar-ho  tot. Una festa carnavalesca fascinant i espectacular fins a dir prou en què conviuen la luxúria transgressora del Carnestoltes, l’alegria desbordada de les rues plenes de gegants i capgrossos , les arquitectures escenogràfiques impossibles que remeten directament a les il·lustracions i gravats del gran Escher, els menjafocs i els contorsionistes que farien bon paper al més sofisticat circ del món, i l’humor amb un inconfusible toc Monty Python , que per alguna cosa l’amfitrió que ha organitzat el gloriós sarau és precisament un dels pares fundadors d’aquell grup que va contribuir com pocs a revolucionar els concepte del que s’entén per comicitat. Per no faltar de res, entre el centenar d’artistes que per moments omplen de gom a gom l’escenari del Liceu mentre el talent visual de Gilliam omple també l’espai de projeccions que ens fan sentir el vertigen d’una caiguda lliure a l’abisme dels plaers o el calor de la forja d’una escultura de la qual depèn una vida, no hi falta ni tan sols un impagable Papa de Roma amb uns aires xinescos dignes de Fu-Manxú.

Però no us equivoqueu: si creieu que entre tanta disbauxa, Gilliam corre el perill de perdre el control, aneu ben errats. Per contra, el director mostra en tot moment fins a quin punt la calculada bogeria gilliamiana està alhora perfectament sincronitzada amb el contingut de l’obra que té entre mans, i fins a quin punt el seu portentós domini del moviment de les masses és paral·lel a la seva capacitat per estar atent a cada detall de la posada en escena i a cada registre de l’excel·lent repartiment que interpreta l’obra de Berlioz, i que- començant pel brillant Cellini de John Osborn- es diria que manté amb el director d’escena una especial complicitat. La mateixa que demostrar un inspirat Josep Pons a l’hora d’aconseguir que l’orquestra del gran Teatre soni amb la mateixa força torrencial que exhibeix el muntatge. Per cert: si us agrada el bon teatre musical, tampoc vosaltres podeu faltar a la cita: aquest és un espectacle nascut en ple West End ( recordeu que està co produït per l’English National Opera, i que es va estrenar a la seva seu, el teatre Coliseum ubicat justament al gran barri teatral de Londres) i tot a l’escenari , evoca també l’esperit del West End.