Què dius? Que fa temps que penses que potser
ha arribat el moment de provar sort i entrar d’una vegada per totes en un
teatre d’òpera , a veure com reacciones davant un gènere que sovint ha sigut
qualificat com aquell que pot oferir-te l’espectacle total perquè d’una o altra forma
pot tocar totes les tecles de les arts escèniques , però que sempre vas
postergant la decisió ? Doncs ben bé es podria dir allò de “ o ara o mai”,
perquè el Liceu t’ha posat ara les coses ben fàcils per a tal que el primer contacte amb el món de l’òpera
sigui un contacte aclaparador , d’aquells que et deixen amb ganes (moltes
ganes) de més. És per això que a l’hora de recomanar sense embuts i amb
entusiasme total l’espectacle absolutament fora de sèrie què el director Terry
Gilliam presenta aquests dies al Liceu, la seva versió d’una tan relativament
poc coneguda com estupenda òpera de Berlioz protagonitzada pel geni
renaixentista de Benvenuto Cellini, he pensat especialment en tu, espectador
anònim que porta temps donant-li voltes a això d’estrenar-se en el món de
l’òpera però encara no ha tingut la gosadia de donar el primer pas.
El que t’espera al Liceu , és una festa
escènica d’aquelles en les quals per moments et falten ulls per veure-ho tot i
orelles per escoltar-ho tot. Una festa
carnavalesca fascinant i espectacular fins a dir prou en què conviuen la
luxúria transgressora del Carnestoltes, l’alegria desbordada de les rues plenes
de gegants i capgrossos , les arquitectures escenogràfiques impossibles que
remeten directament a les il·lustracions i gravats del gran Escher, els
menjafocs i els contorsionistes que farien bon paper al més sofisticat circ del
món, i l’humor amb un inconfusible toc Monty Python , que per alguna cosa
l’amfitrió que ha organitzat el gloriós sarau és precisament un dels pares
fundadors d’aquell grup que va contribuir com pocs a revolucionar els concepte
del que s’entén per comicitat. Per no faltar de res, entre el centenar
d’artistes que per moments omplen de gom a gom l’escenari del Liceu mentre el
talent visual de Gilliam omple també l’espai de projeccions que ens fan sentir
el vertigen d’una caiguda lliure a l’abisme dels plaers o el calor de la forja
d’una escultura de la qual depèn una vida, no hi falta ni tan sols un impagable
Papa de Roma amb uns aires xinescos dignes de Fu-Manxú.
Però no us equivoqueu: si creieu que entre
tanta disbauxa, Gilliam corre el perill de perdre el control, aneu ben errats.
Per contra, el director mostra en tot moment fins a quin punt la calculada
bogeria gilliamiana està alhora perfectament sincronitzada amb el contingut de
l’obra que té entre mans, i fins a quin punt el seu portentós domini del
moviment de les masses és paral·lel a la seva capacitat per estar atent a cada
detall de la posada en escena i a cada registre de l’excel·lent repartiment que
interpreta l’obra de Berlioz, i que- començant pel brillant Cellini de John
Osborn- es diria que manté amb el director d’escena una especial complicitat.
La mateixa que demostrar un inspirat Josep Pons a l’hora d’aconseguir que
l’orquestra del gran Teatre soni amb la mateixa força torrencial que exhibeix
el muntatge. Per cert: si us agrada el bon teatre musical, tampoc vosaltres
podeu faltar a la cita: aquest és un espectacle nascut en ple West End ( recordeu
que està co produït per l’English National Opera, i que es va estrenar a la
seva seu, el teatre Coliseum ubicat justament al gran barri teatral de Londres)
i tot a l’escenari , evoca també l’esperit del West End.
