L'Animé Teatre ha presentat a la Mostra d'Igualada la seva primera producció: un espectacle visual de teatre i dansa. Treballen amb materials diversos i amb mim, dansa i titelles. I efectivament, durant els 50 minuts aproximats que dura, la retina queda saturada (en el sentit tècnic del mot: plena) d'imatges de gran impacte. A voltes, colpidores. La força de "Bhrava!" és indiscutible i la bellesa aconseguida és molta. Per contra, l'escassa dramatúrgia no permet fer bé el seguiment d'aquesta noia que camina per carrers "on les coses no són el que semblen", tal i com diu el programa de mà. Un problema que resolen amb grans cartells anunciadors per situar el context de l'acció.
Protagonitzat per Anna Ros i Lali Ribalta, i malgrat aquella transversalitat de llenguatges, podríem dir que el treball de mim és el recurs més utilitzat. No es tracta d'un espectacle a l'ús en aquest sentit, però queda palès que la necessitat comunicativa no se sustenta només en les imatges, en ocasions oníriques, altres cops transfigurades en un titella gengant o amb el recurs de fer volar teles de diversos colors i tamanys. Cal una expressivitat que totes dues actrius saben intercalar adequadament. Aquest llenguatge gestual s'acompanya d'una coreografia escènica d'alta qualitat. I de nou, no pas perquè estiguem davant d'una obra de dansa, sinó perquè saben conjugar perfectament la seva formació en aquesta disciplina amb la resta d'elements. Ballen, es mouen, es desplacen, amb la mateixa transparència com ho faria un dansaire sobre les línies imaginàries de l'escriptura corporal. I aquests dos elements, el del mim i el de la dansa, faciliten aquella fluïdesa dramatúrgica.
En la funció de la Mostra d'Igualada una munió d'infants ocupaven la platea i van seguir amb atenció màxima les dues protagonistes. Acompanyades d'una selecció musical a l'ús -Mozart, Vivaldi-; una simpàtica escena de lluita entre elles -amb la banda sonora de "Rocky"-; i un petit homenatge a Gene Kelly amb "Singing in the rain". Una medusa i un cavallet de mar, les figures més destacades d'entre les que recreen. I un indissimulat homenatge al cinema, no només al musical abans citat, també amb l'escena de la ballarina en moviment amb un gran vestit blanc i que recorda els experiments de Loïe Fuller, pionera cineasta de l'època de George Méliès.
