Blasted

informació obra



Traducció:
Albert Arribas
Intèrprets:
Pere Arquillué, Marta Ossó, Blai Juanet
Escenografia:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Raimon Rius
Vestuari:
Bàrbara Glaenzel
So:
Igor Pinto
Assesor de moviment:
Riikka Laakso
Caracterització:
Eva Fernández
Ajudant de direcció:
Marta Tirado
Dramatúrgia:
Llàtzer Garcia
Direcció:
Llàtzer Garcia
Sinopsi:

Una habitació d’hotel. Una dona jove es retroba amb el seu amant. La jove suportarà els abusos d’aquest home, misògin i racista, que li duplica l’edat, fins que el pes de la violència rebenta la intimitat de la cambra. Un personatge i una situació odiosa. Blasted, de Sarah Kane, és una de les fites teatrals del segle xx, que va marcar la societat britànica dels anys 90 per la seva duresa, per la implacable i fosca mirada sobre l’ésser humà. Encara ara és capaç de forçar els límits del públic i incomodar-lo. I més si està interpretada per una autèntica bèstia de l’escena: Pere Arquillué, i dirigida per una jove directora, Alícia Gorina, amb una carrera ascendent.

Crítica: Blasted

16/01/2018

La violència i la tendresa de Sara Kane causen estralls al TNC: una obra imprescindible , i un muntatge notable i discutible

per Ramon Oliver

“Les opcions són representar la desesperació i la brutalitat o no representar-les. Jo he triat representar-les perquè de vegades hem de baixar als inferns amb la imaginació per tal d’evitar anar-hi en la realitat. Prefereixo arriscar-me a la sobredosi al teatre que a la vida”.  SARAH KANE

I amb aquestes paraules , Sarah Kane sembla estar donant-li a la seva obra , a la sobredosi de desesperació i brutalitat que ens té preparada, un component gairebé catàrtic. Perdoneu que us faci un spoiler ( o salteu-vos si voleu un parell de línies ), però cal tenir present que la darrera paraula que es pot escoltar a”Blasted”, és la paraula “gràcies”, que és pronuncia tot just després d’un acte d’alimentació/ compassió/amor absolutament significatiu. Era Kane també , la que afirmava que “Blasted” era una obra “realment esperançadora, perquè els personatges continuen esgarrapant una vida entre les ruïnes”. Quelcom que, d’altra banda ,els converteix per moments en éssers beckettians, personatges que al ben mig del paisatge més desolador, encara volen seguir esperant el que molt probablement  mai arribarà, mentre es recorden a ells mateixos que, al cap i a la fi, encara són vius. Potser tan cecs i tan invàlids com el Hamm de “Fi de partida”, però vius , malgrat tot.

Seguint amb les paraules de la mateixa Kane – les seves entrevistes resulten una forma absolutament apassionant d’apropar-se a la seva obra; quelcom que no sempre es pot dir de tots els autors - , va ser també ella qui va afirmar que “Blasted” era una obra sobre “la crisi de viure, sobre la violència i la violació, i sobre coses que passen entre persones que es coneixen i que, ostensiblement, s’estimen”. I el fet que Kane faci referència a aquesta mena d’estimació que segueix movent-se entre la parella  de l’obra, pot resultar-li a més d’una persona més escandalós que les imatges que Kane disposa a l’escenari; aquestes imatges que, quan l’obra es va estrenar al Londres de 1995, van provocar tant  d'enrenou i tan rebuig; sovint entre la mateixa crítica que  uns anys després  entonaria el “mea culpa”, proclamant – ara sí- les qualitats brutals del text. Kane fins i tot va tenir la gosadia d’afirmar que a ella, li agradava molt el personatge d’Ian ( per cert, periodista de professió, com el pare de Kane)  : “crec que és divertit. Veig que altres persones creuen que és un cabró; i ja sabia que passaria . Però crec que és extremadament divertit”. I per acabar d’il·lustrar aquesta afirmació, posa com exemple el dilema moral que ella mateixa va sentir quan un conegut seu que s’estava morint de càncer de pulmó, va començar a deixar anar els acudits racistes més terribles que havia escoltat mai, sense poder deixar de reconèixer que aquells acudits horrorosos, eren alhora molt bons i molt divertits. I pensant alhora que potser aquest conegut no els estaria explicant, si no fos per la consciència de la proximitat de la mort. Tornant a Ian, Kane deia “Sí, penso que és un monstre. Però  també crec que és fantàstic. L’únic que sé és que volia que el soldat fos pitjor”.

Una noia  molt jove, un home força més gran que ella amb el qual ha tingut relació des de força abans que comenci l’obra ( és a dir , quan ella era encara molt més jove que ara; a partir d’aquesta dada , poseu-li l’edat que volgueu a aquelles primeres trobades clarament sexuals), i un soldat sortit de no se sap bé on que vindrà a trasbalsar-ho tot, a trencar l’aparent realitat del que hem vist fins el moment de la seva irrupció a escena. I en certa forma a dividir l’obra en dos meitats que, lluny d’estar separades per l’efecte sorpresa del canvi de registre escènic al qual assistim, s’autoalimenten l’una a l’altra : tal i com Kane deixa ben clar, la violència que bé de fora , no és altra cosa que la violència que neix de dins. Cap mur d’habitació d’un hotel de luxe com aquest en el qual Kane situa el malson, pot aturar aquesta dialèctica. Les coses terribles que passen de vegades entre els més fins llençols d’un establiment cinc estrelles, no són més que l’altre cara de les matances que , posem pel cas, tenen lloc a qualsevol indret perdut de la vella Europa. Cal recordar que “Blasted” va ser escrita mentre les noticies sobre Srebrenica s’escolaven per televisió tant a les habitacions de luxe de qualsevol hotel, com a la mateixa habitació en la qual Kane estava escrivint la seva obra. I Kane va modificar notablement el que estava escrivint, tenint en compte l’esclat de violència i la demanda de compassió dels que la patien que va irrompre a la seva habitació mitjançant la tele. Va ser llavors, quan Kane va concebre els dos grans blocs absolutament integrats en un tot que presenta la seva obra. El primer d’ells, escrit una mica a la manera d’Ibsen , per esmentar l’autor al qual ella mateixa fa referència. El segon, ficat entre unes runes beckettianes per les quals es passeja també el fantasma del Rei Lear: els paral·lelismes entres les escenes de tortura i la referència a la ceguesa de les dues obres, resulten aclaparadorament evidents.

Però tornem al principi de tot. Tornem a la paraula “representació”. Com es poden representar, la desesperació i la brutalitat? Com es pot representar allò que podria semblar irrepresentable?  Com es pot visualitzar la violència extrema a un escenari , sense forçar la maquinaria del tremendisme efectista , o sense omplir-ho tot de sang ( Kane, detestava en aquest sentit el sistema Tarantino) , o –per contra - ,sense resultar excessivament elusius , o posar-se excessivament metafòrics?

Alícia Gorina, en el seu en molts sentits notable muntatge de l’obra ( i cal agrair-li d’allò  més al TNC que hagi programat aquest muntatge, donant finalment a conèixer entre nosaltres un text fonamental del teatre contemporani ) , intenta trobar una via diferent per tal de visualitzar aquesta representació. I l’intent la porta a prendre decisions que resulten estimulants. Però que alhora , crec que no acaben de transmetre el cop de puny emocional que ens hauria de transmetre el text. A l’escenari, la visceralitat ( fins i tot, la visceral tendresa) de l’obra de Kane queda sovint un punt esmorteïda, malgrat que resulti evident que Gorina i els seus intèrprets, han volgut fer una feina visceral.

Gorina opta per dividir la Sala Petita en dues grades, situant entre elles el quadrilàter central en el qual  té lloc la representació, aquesta habitació d’hotel de luxe més suggerit que evident. Però envolta el rectangle amb cortinatges que creen una sensació de distanciament un xic feixuga,  com si un fotogràfic efecte flou estès difuminant tota l’estona la intensitat del que passa dins. I com si, paradoxalment, enlloc de fer-nos sentir a nosaltres mateixos dins l’habitació, en volgués fer sentir com voyeurs que fiquen l’ull a la intimitat aliena. Un o una ( a mi com a mínim, em va passar) , pot començar a preguntar-se quan ja fa una estona que s’ho està mirant tot a traves les cortines en quin moment aquestes cauran. I si es coneix el text, s’intueix que la caiguda no arribarà fins que tot esclati pels aires, i les parets es converteixen en grans forats pels quals pot entrar l’horror en carn viva: l’espera, es fa en aquest sentit massa llarga . I l’esclat un xic massa suau, si tenim en compte les seves enormes repercussions.  D’altra banda la directora , probablement buscant el ràpid efecte de  connexió evident entre el text i l’ara i aquí, situa a l’escenari una presencia de premsa local amb noticies que parlen de violacions que resulta més aviat sobrant, i força una mica massa una evidència que no caldria remarcar. I – més important encara- , opta per deixar ben a la vista la ficció de la representació, d’una forma crec que valenta – aquesta és una d’aquelles decisions en les quals queda clar que una directora juga fort, assumint la possibilitat que el risc generi alguna pèrdua- , però un xic fallida. No vull entrar en detalls que ja descobrireu per vosaltres mateixos i mateixes: dono per fet que cap de vosaltres es perdrà aquest espectacle imprescindible, que recomano absolutament encara que no estigui del tot d’acord amb ell. Però, i prescindint de detalls, el fet de veure com els intèrprets es preparen per l’escena següent i com es preparen també per convertir determinants elements escènics en representacions de determinats éssers vius, actua una mica com efecte distorsionat de la representació de la violència buscada per Kane. I en l’apartat interpretatiu, després d’aplaudir la forma de llançar-se a tomba oberta de l’actuació de Pere Arquillué i la intensa presència  de Blai Juanet, trobo a faltar en Marta Ossó una dicció més potent, més d’acord amb la punyent posició del seu personatge: de fet, constato que en la representació a la qual vaig assistir, moltes de les paraules de la Marta resultaven difícils d’entendre; una dificultat compartida amb altres espectadors de la mateixa representació. I això, malgrat que la Cate de la Marta, sí sap com transmetre’ns la seva vulnerabilitat , les seves dependències, i fins i tot , la seva necessitat de sentir menyspreu envers allò del que , alhora, no sap com separar-se.