“Les opcions són representar la desesperació i la brutalitat o no
representar-les. Jo he triat representar-les perquè de vegades hem de baixar
als inferns amb la imaginació per tal d’evitar anar-hi en la realitat.
Prefereixo arriscar-me a la sobredosi al teatre que a la vida”. SARAH KANE
I amb aquestes paraules , Sarah Kane sembla
estar donant-li a la seva obra , a la sobredosi de desesperació i brutalitat
que ens té preparada, un component gairebé catàrtic. Perdoneu que us faci un
spoiler ( o salteu-vos si voleu un parell de línies ), però cal tenir present
que la darrera paraula que es pot escoltar a”Blasted”, és la paraula “gràcies”,
que és pronuncia tot just després d’un acte d’alimentació/ compassió/amor absolutament
significatiu. Era Kane també , la que afirmava que “Blasted” era una obra
“realment esperançadora, perquè els personatges continuen esgarrapant una vida
entre les ruïnes”. Quelcom que, d’altra banda ,els converteix per moments en
éssers beckettians, personatges que al ben mig del paisatge més desolador,
encara volen seguir esperant el que molt probablement mai arribarà, mentre es recorden a ells
mateixos que, al cap i a la fi, encara són vius. Potser tan cecs i tan invàlids
com el Hamm de “Fi de partida”, però vius , malgrat tot.
Seguint amb les paraules de la mateixa Kane –
les seves entrevistes resulten una forma absolutament apassionant d’apropar-se
a la seva obra; quelcom que no sempre es pot dir de tots els autors - , va ser
també ella qui va afirmar que “Blasted” era una obra sobre “la crisi de viure,
sobre la violència i la violació, i sobre coses que passen entre persones que
es coneixen i que, ostensiblement, s’estimen”. I el fet que Kane faci
referència a aquesta mena d’estimació que segueix movent-se entre la parella de l’obra, pot resultar-li a més d’una persona
més escandalós que les imatges que Kane disposa a l’escenari; aquestes imatges
que, quan l’obra es va estrenar al Londres de 1995, van provocar tant d'enrenou i
tan rebuig; sovint entre la mateixa crítica que
uns anys després entonaria el “mea
culpa”, proclamant – ara sí- les qualitats brutals del text. Kane fins i tot va
tenir la gosadia d’afirmar que a ella, li agradava molt el personatge d’Ian (
per cert, periodista de professió, com el pare de Kane) : “crec que és divertit. Veig que altres
persones creuen que és un cabró; i ja sabia que passaria . Però crec que és
extremadament divertit”. I per acabar d’il·lustrar aquesta afirmació, posa com
exemple el dilema moral que ella mateixa va sentir quan un conegut seu que
s’estava morint de càncer de pulmó, va començar a deixar anar els acudits
racistes més terribles que havia escoltat mai, sense poder deixar de reconèixer
que aquells acudits horrorosos, eren alhora molt bons i molt divertits. I
pensant alhora que potser aquest conegut no els estaria explicant, si no fos per la
consciència de la proximitat de la mort. Tornant a Ian, Kane deia “Sí, penso
que és un monstre. Però també crec que
és fantàstic. L’únic que sé és que volia que el soldat fos pitjor”.
Una noia molt jove, un home força més gran que ella
amb el qual ha tingut relació des de força abans que comenci l’obra ( és a dir
, quan ella era encara molt més jove que ara; a partir d’aquesta dada ,
poseu-li l’edat que volgueu a aquelles primeres trobades clarament sexuals), i
un soldat sortit de no se sap bé on que vindrà a trasbalsar-ho tot, a trencar
l’aparent realitat del que hem vist fins el moment de la seva irrupció a
escena. I en certa forma a dividir l’obra en dos meitats que, lluny d’estar separades per
l’efecte sorpresa del canvi de registre escènic al qual assistim,
s’autoalimenten l’una a l’altra : tal i com Kane deixa ben clar, la violència
que bé de fora , no és altra cosa que la violència que neix de dins. Cap mur
d’habitació d’un hotel de luxe com aquest en el qual Kane situa el malson, pot
aturar aquesta dialèctica. Les coses terribles que passen de vegades entre els
més fins llençols d’un establiment cinc estrelles, no són més que l’altre cara
de les matances que , posem pel cas, tenen lloc a qualsevol indret perdut de la
vella Europa. Cal recordar que “Blasted” va ser escrita mentre les noticies
sobre Srebrenica s’escolaven per televisió tant a les habitacions de luxe de
qualsevol hotel, com a la mateixa habitació en la qual Kane estava escrivint la
seva obra. I Kane va modificar notablement el que estava escrivint, tenint en
compte l’esclat de violència i la demanda de compassió dels que la patien que
va irrompre a la seva habitació mitjançant la tele. Va ser llavors, quan Kane
va concebre els dos grans blocs absolutament integrats en un tot que presenta
la seva obra. El primer d’ells, escrit una mica a la manera d’Ibsen , per
esmentar l’autor al qual ella mateixa fa referència. El segon, ficat entre unes
runes beckettianes per les quals es passeja també el fantasma del Rei Lear: els
paral·lelismes entres les escenes de tortura i la referència a la ceguesa de les
dues obres, resulten aclaparadorament evidents.
Però tornem al principi de tot. Tornem a la
paraula “representació”. Com es poden representar, la desesperació i la
brutalitat? Com es pot representar allò que podria semblar irrepresentable? Com es pot visualitzar la violència extrema a
un escenari , sense forçar la maquinaria del tremendisme efectista , o sense
omplir-ho tot de sang ( Kane, detestava en aquest sentit el sistema Tarantino)
, o –per contra - ,sense resultar excessivament elusius , o posar-se
excessivament metafòrics?
Alícia Gorina, en el seu en molts sentits
notable muntatge de l’obra ( i cal agrair-li d’allò més al TNC que hagi programat aquest
muntatge, donant finalment a conèixer entre nosaltres un text fonamental del
teatre contemporani ) , intenta trobar una via diferent per tal de visualitzar
aquesta representació. I l’intent la porta a prendre decisions que resulten
estimulants. Però que alhora , crec que no acaben de transmetre el cop de puny
emocional que ens hauria de transmetre el text. A l’escenari, la visceralitat (
fins i tot, la visceral tendresa) de l’obra de Kane queda sovint un punt
esmorteïda, malgrat que resulti evident que Gorina i els seus intèrprets, han
volgut fer una feina visceral.
Gorina opta per dividir la Sala Petita en dues
grades, situant entre elles el quadrilàter central en el qual té lloc la representació, aquesta habitació
d’hotel de luxe més suggerit que evident. Però envolta el rectangle amb cortinatges
que creen una sensació de distanciament un xic feixuga, com si un fotogràfic efecte flou estès
difuminant tota l’estona la intensitat del que passa dins. I com si,
paradoxalment, enlloc de fer-nos sentir a nosaltres mateixos dins l’habitació,
en volgués fer sentir com voyeurs que fiquen l’ull a la intimitat aliena. Un o
una ( a mi com a mínim, em va passar) , pot començar a preguntar-se quan ja fa
una estona que s’ho està mirant tot a traves les cortines en quin moment
aquestes cauran. I si es coneix el text, s’intueix que la caiguda no arribarà
fins que tot esclati pels aires, i les parets es converteixen en grans forats
pels quals pot entrar l’horror en carn viva: l’espera, es fa en aquest sentit
massa llarga . I l’esclat un xic massa suau, si tenim en compte les seves
enormes repercussions. D’altra banda la
directora , probablement buscant el ràpid efecte de connexió evident entre el text i l’ara i aquí,
situa a l’escenari una presencia de premsa local amb noticies que parlen de
violacions que resulta més aviat sobrant, i força una mica massa una evidència
que no caldria remarcar. I – més important encara- , opta per deixar ben a la
vista la ficció de la representació, d’una forma crec que valenta – aquesta és
una d’aquelles decisions en les quals queda clar que una directora juga fort,
assumint la possibilitat que el risc generi alguna pèrdua- , però un xic
fallida. No vull entrar en detalls que ja descobrireu per vosaltres mateixos i
mateixes: dono per fet que cap de vosaltres es perdrà aquest espectacle
imprescindible, que recomano absolutament encara que no estigui del tot d’acord
amb ell. Però, i prescindint de detalls, el fet de veure com els intèrprets es
preparen per l’escena següent i com es preparen també per convertir
determinants elements escènics en representacions de determinats éssers vius,
actua una mica com efecte distorsionat de la representació de la violència
buscada per Kane. I en l’apartat interpretatiu, després d’aplaudir la forma de
llançar-se a tomba oberta de l’actuació de Pere Arquillué i la intensa
presència de Blai Juanet, trobo a faltar
en Marta Ossó una dicció més potent, més d’acord amb la punyent posició del seu
personatge: de fet, constato que en la representació a la qual vaig assistir,
moltes de les paraules de la Marta resultaven difícils d’entendre; una
dificultat compartida amb altres espectadors de la mateixa
representació. I això, malgrat que la Cate de la Marta, sí sap com
transmetre’ns la seva vulnerabilitat , les seves dependències, i fins i tot , la
seva necessitat de sentir menyspreu envers allò del que , alhora, no sap com
separar-se.
