Un projecte creatiu inspirat en la màgia de les petites coses, en la màgia de la vida
Una experiència artística de dansa teatre per als més menuts
La Nia és a les golfes. Muntanyes de llençols amaguen andròmines que ella no ha vist mai. Objectes aturats en el temps com un rellotge sense corda, però preparats per oferir-li una experiència que li canviarà la vida. Un viatge màgic creat pel seu avi il·lusionista, Fu Man Chu.
Aquella nena que coincidia (com si fos inconscientment) amb la ingenuïtat d'Isadora Duncan (Blink Flash Duncan) ara entra a les golfes dels avis. La curiositat i la sorpresa són uns elements que ressonen com a Hop! o Zaquizamí. La protagonista del Blink, a dalt, es deixa meravellar per mil andòmines cobertes amb llençols. El simple joc del "taaaat" funciona com a reclam, com a sorpresa, per anar desvetllant cada element i anar esquitxant de moments màgics, amb l'elegància de Hausson (Jugant amb la màgia).
Si en el primer espectacle de la companyia, l'espai era heteri (apuntant cap a una abstracció arrodonida), ara aquest espai està carregat d'elements angulosos, amb un major pes específic per cada objecte, sigui un bagul, un paraigua o un mòbil de triangles compensant-se. Els elements van circulant per l'espai sense una raó evident que ho reforci. I per això la canalla acaba despistant-se; com més petita és, abans se'n desentén d'uns passatges simpàtics, que van rescatant els quimonos i les bates d'ales amples (que, ben bé, ressona a la peripècia del badaloní Li-Chang). L'obra va atrapant puntualment per efectes visuals, gràcies a la simulació de les ombres xineses o dels jocs de mans. La canalla no els arriba a percebre; sí que els detecten els pares tot i que en prou feines s'adonen com un mocador es transforma en un llarg bastó perquè arriba coincidint altres estímuls. Després de l'estrena, potser seria convenient reordenar i netejar per construir un traç fi i clar en aquest volgut viatge abstracte. Que justifiqués, per exemple, el creuament de l'estructura (que podtia recordar l'estructura d'un elefant de Dalí però construïts amb elements analògics evoca a un cert surrealisme de Giorgio de Chirico). Des de la posició de teatre a la italiana i sense opció a aproximar-se, la peça passar a ser extremadament plana i elimina la sensació de perspectiva. Aquelles figures que pintava l'artista en la seva darrera època evocava a figures humanes però fet amb objectes construïts pels humans. Una fredor que va a la contra d'aquest desig de construir una aventura.
Si els elements es relacionessin entre ells, si hi hagués un petit conte que s'imagina la ballarina, si tot l'espai escènic rescatés el batec de la canalla amb la que s'ha realitzat el procés de creació ajudaria a aquesta experiència íntima, de comunió i privilegi. Ara, la fredor aclapara; la canalla es despista. Dona la sensació que calgui ajustar l'engranatge encara per fer brollar les imatges que permetin fer el viatge que tindria una nena com Isadora Duncan a les golfes de casa (de fet, l'adaptació escènica Isadora a l'armari aconsegueix emocionar més amb la sensació de nina trencada en plena Covid).
