Viu el Teatre ha abandonat la història textual i musical. Hi ha renunciat a favor que siguin l'espai sonor i els objectes els que descriguin un lloc fantàstic. Podria ser el lloc on es resolen les idees de Les Clink, l'intim espai de la Biblioteca de cuerdas y nudos o l'entretingut Testament de Ramon Molins. Jordi Llordella i Queralt Albinyana (que ja havien coincidit a l'Alícia al país de les meravelles) són ara dos personatges, aparentment grisos (com els de Momo, preocupats pel temps i encaboriats en coses d'adults), que desbrossen la seva infància quan es treuen els walkmans, les ulleres de sol i els mocasins ben enllustrats. Quan entren a la catifa, que podria ser com si fossin les golfes, apareixen els seus jocs fantàstics que els convoquen als contes, balls i situacions de quan eren canalla. I s'intueix que els ensenyen als seus fills (o als seus nebots) i que aquests queden atrapats per uns jocs físics, pels discos que giren a 33 r.p.m o pels cassetes. I es van descobrint amors del porró amb el pot de vidre ple que col·lecciona llàgrimes o els cetrills que tindran descendència en el moment més inesperat.
En aquest racó d'objectes perduts hi emergeix una copa de vidre finíssim, que es diverteix per les troballes dels dos ganàpies. Quan la imaginació brolla sense el pensament tancat dels adults, tot és possible i se senten àries líriques, un rock que remou els peus o un cor d'ànecs que esclata en un cant al brindis. Els aparells d'oficina, els telèfons de parets amb cable, les taladradores o les esponges de bany són elements qjue cbren vida a les mans d'aquests dos éssers màgics. mica en mica, les golfes es van recollint. tots dos protagonistes juguen tot endreçant. Intueixen que, quan tornin a mirar a la calaixera d'aquí algunes setmanes, tornarà a estar oberta misteriosament; ells repetiran l'operació de recollir les joguines i els objectes del segle XX. En l'impàs que els humans no miren, les joguines es fan seva la catifa. Com en aquell conte d'El soldadet de plom. Enaquest cas, Viu el Teatre ha preferit deixar que la relació dels personatges amb els objectes dibuixi una trama subjectiva, que se la construeix cada espectador. La coreografia de moviments, la cura en què els dos actors manipulen elements permet imaginar un espai fantàstic.
L'obra es representa al Romea. només s'hi habiliten les primeres vuit fileres per comprovar molt bé quins són els elements i quines sorpreses emergeixen a l'escenari. L'obra, podria tenir molt millor rebuda si el públic voltés l'escenografia (procurant que no es veiessin les petites sorpreses dramatúrgiques). De fet, pel seu repartiment d'objectes ii joguines de fa unes dècades, que respiren a una nostàlgia de les taules plegables de cuina de fòrmica farien Bingo en qualsevol sala del Museu del disseny o en exposicions en què els elements comprats pels avis fossin protagonistes. El moble, lluny d'queles de fusta fosca amb penjolls de llautó negre penjant evoquen a unes formes rectagulars d'un Ikea, si no fos perquè els colors primaris i les formes segmentades recorden al món pictòric conceptual de Mondrian.
