Projecte Ingenu és una companyia que puja sovint a la maroma del risc. El risc aquí és anunciar en plena Rambla de Canaletes i en un teatre convencional com el Poliorama l'obra «Bodas de sangre» i desconcertar els espectadors “desinformats” —que també n'hi ha, sobretot en temps de calor i buscant un recer fresc— quan s'adonen que l'obra no seguirà el cànon establert.
Diria que Projecte Ingenu se la juga per partida doble amb aquest espectacle. No només perquè no fa una adaptació reduïda o fins i tot “modernitzada" de «Bodas de sangre» sinó que el que vol és autoexplicar-se a través de pensaments i reflexions del mateix García Lorca el perquè de cadascuna de les escenes de la trama del drama «Bodas de sangre».
I ho fa, a més, amb recursos audiovisuals actuals a través de la projecció en directe de primers plans dels protagonistes, de diversos clics de fotografia digital “al minut” —com si fossin aquells fotògrafs antics de carrer amb les Polaroid— o amb la fusió de música electrònica i popular com la «Nana del caballo grande» —en una recomposició de Gerard Marsal i una banda sonora suggerent— o amb la incorporació del bailaor Jesús Blanco que remarca amb els seus solos coreogràfics alguns dels moments més dramàtics del relat.
“La boda és com un documental”, diuen els personatges d'aquestes «Bodas de sangre» de García Lorca posades al dia. I aquest és el lema teòric que Projecte Ingenu porta a la pràctica des del primer moment en una mena de plató d'estudi fotogràfic, amb les pantalles blanques difusores d'il·luminació i l'avantatge tecnològic del déu digital totpoderós.
Hi ha fragments del text de l'obra original, molt pocs, els essencials, en una adaptació que han fet la dramaturga Anna Maria Ricart i el mateix director de l'espectacle, Marc Chornet. Però hi ha sobretot la veu del mateix García Lorca —i la seva imatge simbòlica en el cos i moviment del bailaor Jesús Blanco—, una veu del poeta atrevida pel seu temps —els anys trenta del segle passat (l'obra escrita el 1931 es va estrenar el 1933)— però que té ressons actuals aplicada a segons quines intoleràncies contemporànies que flueixen lentament i penetren a poc a poc com si no es volguessin deixar notar però que van escampant un pòsit perillós.
La interpretació de la companyia té l'avantatge d'una dicció clara, sobretot en la narrativitat, més difusa en segons quins moments dialogats. La posada en escena compta amb una mirada estètica que utilitza els elements clau de la història tràgica: el vestit de núvia, el ram de flors, la taula del casament, la baralla entre els dos nuvis contrincants, el cadafal de mort amb els ramells de flors...
No hi ha cavall —aquell cavall que La Perla 29 va convertir en “actor” el Juguetón, a la Biblioteca de Catalunya—, però sembla que hi ha una moto —en l'imaginari esclar—, l'única convenció que fuig de l'època. L'espectacle tampoc no cau en el retrat rural ni el folklòric que ha tendit a deixar García Lorca en un calaix d'arxiu etiquetat. Uns vuitanta minuts d'un espectacle multidisciplinar que té la intenció també d'apropar als espectadors adolescents una obra clàssica de tots els temps. Una prova d'això és que van estrenar dins la Mostra d'Igualada en una programació especial per a joves.
Lluny de la proposta escènica de Projecte Ingenu queda la notícia tràgica ocorreguda en realitat el 1928 en una boda a Níjar (Almeria), en la qual es va basar el poeta García Lorca per fer un retrat sobre l'esquinçall moral de l'Espanya de l'època. La mateixa Espanya que sota el jou franquista li va costar la vida quan ara fa 85 anys, el 18 o 19 d'agost del 1936, va ser afusellat al Camí del barranc de Viznar, a Alfacar, prop de Granada. L'assassinat feixista de García Lorca encara cueja per la incertesa de les restes del poeta. I les seves «Bodas de sangre», en clau de la companyia Projecte Ingenu són, en part, com diu el subtitol de l'espectacle, aquell funeral que el poeta no va tenir. (...)
