Ho diu el personatge de la mare a la primera escena d’aquesta tragèdia inspirada en fets reals que Federico García Lorca va estrenar el 1933 : maleïdes siguin per sempre les navalles, i les escopetes i les pistoles , i fins i tot el més petit ganivet. Maleit sigui per sempre “todo lo que puede cortar el cuerpo de un hombre.... ¿Es justo y puede ser que una cosa pequeña como una pistola o una navaja pueda acabar con un hombre, que es un toro?”. I aquestes paraules que formen part del dol etern que arrossega la mare que ha perdut ja un fill i un marit a ganivetades , actuen alhora com a premonició tràgica del que s’haurà fet terrible realitat quan arribi l’última escena. Ara, la mare ja no està sola en el seu dol: l’acompanya la novia doblement vídua que en una mateixa baralla ha perdut tant al marit acabat d’estrenar, com a l’únic veritable gran amor passional de la seva existència: la mort i la passió que desafia tots els límits i totes les normes, són els dos grans vectors completament interrelacionats al voltant dels quals gira tota l’obra . I mentre el teló cau definitivament a la llar d’aquestes dues dones – una llar tan destinada a deixar les vides enclaustrades com aquella altra de Bernarda Alba- , Lorca tanca el cercle tràgic deixant-nos anar un últim ver magistral i esgarrifós : “Con un cuchillito/que apenas cabe en la mano,/però que penetra fino/por las carnes asombradas/ y allí se para, en el sitio/ donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”.
Aquesta fosca arrel del crit , i aquesta premonició de la mort, fan un constant acte de presencia no solament a la trilogia de tragèdies rurals lorquianes , sinó també a aquella altra agosarada trilogia de teatre impossible integrada per “El público”, “Así que pasen cinco años” i “ Comedia sin titulo”. I convida per això mateix a buscar paral·lelismes i a trobar simbolismes que permeten llegir entre les línies del text el destí cap el qual s’encaminava la mateixa biografia del seu autor, convertida alhora una mica en metàfora del convuls i no menys tràgic destí cap el qual enfilava Espanya sencera. Quelcom que ha tingut ben present Projecte Ingenu en aquesta segona aproximació a l’univers lorquià, després de l’excel·lent acollida que va rebre la seva “Yerma” . Ja llavors, Marc Chornet va defugir per complert el naturalisme amb tocs folklòrics i paisatge ple de casetes pintades amb calç al qual s’ha recorregut massa sovint a l’hora de posar en escena la trilogia rural lorquina. I al qual , de fet, ja van plantar-li cara amb molta gosadia i fa a la vora mig segle Victor García, Núria Espert i Fabià Puigserver amb el seu seminal muntatge de “Yerma” representat damunt una immensa lona elàstica pentagonal que en tenia quelcom de mapa de la més erma Espanya.
Però Chornet, aquest cop, ha volgut anar més enllà dels canvis que amb el seu anacronisme , evidencien la brutal vigència de la poètica lorquiana. I, tornant al que apuntava abans, ha volgut completar l’àlbum de fotos de casament que li dona forma visual a la seva proposta, amb la presència física del poeta convertit aquí en “bailaor” –una idea, d’altra banda, molt ben desenvolupada per Pep Tosar al seu magnífic “Federico García”-, i incloure alhora tot un seguit de declaracions i textos del poeta que venen a acotar, complementar i/o funcionar una mica com apunt a peu de pàgina d’allò que farà que aquestes bodes, acabin amb un parell de cadàvers damunt de l’escenari. Al dossier de premsa de l’espectacle, Chornet estableix una (diria que no massa afortunada) comparació entre la dramatúrgia que adopta la seva proposta, i aquella altra que feia servir “Shakespeare in Love” a l’hora de buscar fantasioses connexions entre el drama de “Romeu i Julieta” i les aventures i desventures amores del gran Willy.
Deixant de banda l’exemple mal trobat, Chornet assenyala també un molt més acurat vincle entre aquells muntatges de la gran Katie Mitchell en els quals l’acció escènica conviu amb la pel·lícula que s’està filmant en directe a partir d’ella, i l’enorme protagonisme que el vídeo té en el seu muntatge. Un protagonisme que , com anem a un casament , es recolza de forma prioritària en aquella mena de imatges filmades i fotos destinades a l’àlbum que resulten indissociables d’aquesta mena de celebracions. D’altra banda, aquesta és una boda d’aquelles que provoquen massa rebombori com per recórrer a la música enllaunada: aquí tenim a Gerald Marsal, donant-li al “duende” una ben brillant sonoritat electrònica.
Però l’ambiciós muntatge de Projecte Ingenu, acaba precisament un xic desbordat per culpa de les seves excessives ambicions. I malgrat els seus inqüestionables encerts aïllats, queda mancat d’aquella coherència capaç de donar-li força a un conjunt dins del qual, per contra, la potència del vers lorquià que t’hauria d’entrar com el ganivet que travessa “las carnes asombradas” , es dilueix en excés. Val a dir que Chornet remarca el fet que som davant d’un muntatge que ha rebut el suport del programa “Espectacles amb classe”, que està pensat en gran mesura per atreure al públic més jove oferint-li una proposta “plena de recursos estètics contemporanis que construeixen una plasticitat absolutament moderna i propera als joves”, i que - tot i que en anteriors ocasions la companyia ja ha representat les seves adaptacions de clàssics en sessions escolars- es tracta de la seva primera experiència pensada per ser estrenada específicament en aquesta mena de sessions especials. Tant de bo, la connexió i l’element diguem-ne que pedagògic de la proposta, assoleixi del tot els seus objectius en aquell context específic. Però ara mateix, i presentada a un escenari com el del Poliorama, la proposta alterna els moments decididament reeixits – com ara el que posa fi a la representació evocant el cos sense sepultura del poeta- amb les decisions qüestionables – com ara la pràctica desaparició del personatge de la mare, fonamental a l’obra original-. No aconsegueix que el text de l'obra original i l'afegida presència del poeta convisquin sense problemes a l'escenari: per contra, aquesta convivència forçada trenca constantment la temperatura dramàtica i el clima passional de la tragèdia. I deixa a la vista tant les mancances que tenen a veure amb els desnivells interpretatius i la forma de transmetre el vers, com la no del tot engreixada logística relacionada amb la complexitat tècnica de l’aparell visual.
