La comèdia de Bogumer és tràgica. El patetisme dels personatges és decebedor: Quan idolatren un fill de camperols reconvertit en astronauta (Yuri Gagarin). Quan prenen la decisió moral d’executar Déu perquè ha permès repetits cataclismes naturals. O quan només entenen l’orgull del país aconseguint la medalla d’or als Jocs Olímpics de gimnàsia rítmica. Vero Cendoya i Israel Solà han construït aquesta peça de dansa teatre amb un cos de ball prou insòlit (de diversitat funcional i de vàries generacions). El grup connecta i funciona gràcies a la capacitat d’escolta, d’adaptació de gaudi de cada un dels integrants. Hi ha un compromís evident, i una sensibilitat notable en una peça que, pateix massa les transicions (vista a l’assaig general, probablement a partir de les següents funcions agafarà més embanzida). Però que logra algunes postals en moviment precioses i, per moments, quasi esperpèntiques.
Vero Cendoya fa anys que treballa tant en trobar temes que ampliin el públic de la dansa (a La Partida, jugava còmicament un partit de futboil de nois contra noies; a C.O.S. ballaven el drama dels refugiats; o a Hunting for the unicorn fliretjaven amb l’autisme amb un pas a dos, molt delicat); fins acabar fent una peça bàsicament teatral com a la comèdia negra d’If (l’últim desig).
El món èpic de les primeres potències, que no poden quedar en res segones classificades perquè això qüestiona tot el seu plantejament polític i social té un cert aire de teatre de l’absurd. Per això, per moments, les intervencions dels intèrprets/personatges respira una certa bogeria, un primitivisme animal que no els permet tenir una mirada crítica de cada passatge. En el comunisme paternalista, que va substituir la generació dels tsars a la Unió Soviètica, només hi havia patriotes. Tots els que ho qüestionaven passaven a ser considerats traïdors. A la Rússia, se celebrava la victòria abans i tot que Gagarin aterrés a Terra, novament. Es veu que l’astronauta va dir, flotant en l’espai “aquí no hi ha Déu”. Unes dècades abans, s’havia fet un sumaríssim judici i se’l va condemnar a mort, impulsat per un segon de Lenin, Lunacharski: Un escamot de soldats va sortir a la matinada següent i va disparar al Cel per complir la sentència. Fins a aquest grau de convicció va actuar la tendra revolució comunista. Estaven alçant-se com un bloc que havia de dominar la resta d’Europa. Però que es va topar amb la potència del capitalisme i de la Coca-Cola (com caricaturitza la peça). També els EstatsUnits, en realitat, funcionen com un altre bloc que no admet mitges tintes i que no limit les seves accions als principis democràtics si es tracta de frenar qualsevol ombra comunista a l’Amèrica Llatina, per exemple.
El moviment que proposa Cendoya és molt divers. Juga amb el material de cada ballarí, amb les seves aptituds. I les serveix per fer-les conjugar en el mateix espai. Des del córrer per terreny lliure de Jem Prenafeta, a l’ús de la paraula d’Anna Barrachina i el ritme i l’empatia de Laia Martí (saludant com a teòrica vencedora del penúltim assalt). Els cossos dels altres quatre intèrprets (Carlos Fernández i Linn Johansson trets d’un quadre de desesperació renaixentista; Natalia d’Annunzio, atlètica i acròbata; i Hans Nezza, pulcre i complementari) es transformen amb molta més versatilitat: des de representar camperols miltants del nou comunisme, a personatges estrafolaris que recuperen la llibertat per la caiguda del tsar que passen a ser, aparentment, lliures. També desenvolupen un execici gimnàstic amb aros i cintes o se sumen a la comitiva per saludar l’arribada de l’astronauta i heroi. El Poder procura sobreviure sempre mantenint el seu orgull. Sovint, anihila el seu entorn per evitar que ningú li faci ombra. Fins a matar Déu. O l’entrenadora de la selecció. Concertint-se en una caricatura de tot allò que volia defensar. Només es construeix una societat més tolerant eliminant prejudicis, garantint l'accessibilitat de la cultura i dels altres valors socials tant a la platea com a l'escenari.
