Hunting for the unicorn

Dansa

informació obra


Direcció:
Judith Argomaniz
Coreografia:
Judith Argomaniz
Sinopsi:

Stockton International Riverside Festival (UK) i FiraTàrrega tenen una llarga tradició de col·laboració en projectes artístics. En aquesta ocasió conviden TIN Arts —organització anglesa centrada en la professionalització d’artistes amb altres capacitats en dansa i a les arts de carrer— a integrar-se en la producció transnacional d’un programa doble amb Becki Parker i Vero Cendoya, al voltant del tema de l’autisme. Un treball d’investigació conjunt per oferir dues visions d’aquesta condició des de la dansa. Parker explorant el seu viatge com a persona amb autisme, tot preguntant-se per l’artista en què s’està convertint. Cendoya amb una incursió aproximativa que oferirà la seva visió externa a través d’un solo que incorpora la veu al seu treball coreogràfic. Les dues artistes faran una residència a Stockton i presentaran el resultat del seu treball conjunt a Tàrrega al mes de setembre.

Crítica: Hunting for the unicorn

08/09/2018

Invents intel.ligents

per Jordi Sora i Domenjó

Hi ha faules, d’aquelles que acompanyen la part més fantasiosa de l’ésser humà, davant les quals només queda la possibilitat de rendir-s’hi. D’igual manera com hem de reconèixer la nostra limitada comprensió del món quan es trata d’analitzar la mirada de les persones amb altres capacitats. Aquests dos arguments són els punts de partença de la producció que Vero Cendoya ha estat elaborant conjuntament amb Becki Parker: una doble intervenció, de fet podríem dir que dos solos al voltant de la manera com cada una d’elles han llegit aquella doble realitat.


De l’artista britànica mínim hem de dir que ha nascut una estrella, almenys entre nosaltres. Circumspecta, elegant i lliurada a la causa, ens atansa una perspectiva que en res sembla diversa a la de qualsevol intèrpret si no fos pel detall de la seva pròpia presència: ocupa la primera part de la peça, acompanyada d’un segon personatge que podria representar aquell unicorn al qual vol donar cacera. I és veritat que en el gest, potser en la manera de presentar-se davant del públic hi ha una forma diversa d’entendre el fet escènic: sense la gravetat, potser? Més lliure de contingut? Més lligada a la veritat? Però és precisament perquè és des de la determinació i la confiança que reconeixem l’essència del seu moviment.


De Vero Cendoya, el més preuat que ofereix en aquesta peça i més enllà de la il.lusió per la feina duta a terme en la seva residència al Stockton International Riverside Festival (UK), és la resposta en forma de solo amb la qual ocupa la segona part de l’obra. Estem acostumats a la transparència de moviment, la sinceritat i honestedat de les seves coreografies. Però per a l’ocasió probablement ha escollit el més natural, fi engranatge d’expressió, i emotiu gest d’acompanyament, de comprensió i de fraternitat que una ballarina pot oferir a una altra companya.