Hunting for the unicorn

Dansa

informació obra


Direcció:
Judith Argomaniz
Coreografia:
Judith Argomaniz
Sinopsi:

Stockton International Riverside Festival (UK) i FiraTàrrega tenen una llarga tradició de col·laboració en projectes artístics. En aquesta ocasió conviden TIN Arts —organització anglesa centrada en la professionalització d’artistes amb altres capacitats en dansa i a les arts de carrer— a integrar-se en la producció transnacional d’un programa doble amb Becki Parker i Vero Cendoya, al voltant del tema de l’autisme. Un treball d’investigació conjunt per oferir dues visions d’aquesta condició des de la dansa. Parker explorant el seu viatge com a persona amb autisme, tot preguntant-se per l’artista en què s’està convertint. Cendoya amb una incursió aproximativa que oferirà la seva visió externa a través d’un solo que incorpora la veu al seu treball coreogràfic. Les dues artistes faran una residència a Stockton i presentaran el resultat del seu treball conjunt a Tàrrega al mes de setembre.

Crítica: Hunting for the unicorn

15/09/2018

Preciós treball minimalista de gran càrrega social, que commou

per Jordi Bordes

Vero Cendoya ha embastat una coreografia, amb molta sensibilitat (no es poden fixar les costures per no coartar l’espai que necessita Becki Parker). Cendoya, fa sis anys que fa tallers amb grups disminuïts. Ballar els dóna seguretat com a persona i n’acaben traient petites peces per a representar en l’espai íntim. Arran d’això, Fira Tàrrega va propiciar la trobada entre Vero i Becki, una joves ballarina (30 anys), que només fa tres anys li van diagnosticar autisme. La presència a Tàrrega va ser la primera vegada que ella representava fora d'Anglaterra i, molt ben acompanyada pel director del projecte, va ensenyar una altra cara de l’autisme. 

Ella se sent trencada per dins, que li costa relacionar-s’hi. Però això li aporta un altre món màgic, el de l’unicorn, que ella pot comprendre però els demés, no aconseguim visibilitzar. Al patiment d'El curiós incident del gos a mitjanit, ara hi ha una llum que dóna vida i aire. Hi ha molt poca interrelació entre les dues peces coreogràfiques. Havia de ser així perquè Becki necessita molt temps per confiar i crear amb una altra. Cendoya ha trobat el registre de delicadesa (sense abandonar la seva habitual ironia per ensenyar els tics quotidians que patim els no-autistes) i espera repetir experiència amb Parker. Desitja que ella abandoni la representació de la seva infància (l’escola deuria ser un martiri per una alumna no diagnosticada) i s’atreveixi a representar el seu dia a dia de mare i dona. Preciós treball. Cendoya ja és una firma que, més enllà de la seva dansa emocional acaba presentant petites peces narratives,, que exposen (amb més o menys encert) detalls com la relació de les germanes amb una mare (If), un còmic joc sobre la relació dels homes i les dones (La partida) o una aproximació quasi molt dramàtica sobrfe els refugiats sirians als camps de Grècia (C.O.S). És una creadora, a cavall del teatre i la dansaamb una sensibilitat i una capacitat de desdramatitzar situacions injustes molt alliberadora.