Bologna: Pasolini

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Manuel Rodríguez, Diego Tortelli, Sau-Ching Wong , Alexander Weibel Weibel
Dramatúrgia:
Celso Giménez, Tanya Beyeler
Companyia:
La Veronal
Direcció:
Marcos Morau, Alexander Weibel Weibel
Coreografia:
Marcos Morau
Escenografia:
La Veronal
Il·luminació:
La Veronal
Producció:
Juan Manuel Gil Galindo, La Veronal i Festival Danza Urbana Bologna
Sinopsi:

El 2 de novembre de 1975, va aparèixer un cadàver brutalment apallissat i atropellat a Òstia. Era el cineasta, poeta i novel·lista Pier Paolo Pasolini, un intel·lectual incòmode que tenia la capacitat de mirar on no s'ha de mirar. Aquest espectacle proposa que vegem justament allò que no es vol veure, que provoca incomoditat, allò no resolt: el darrer instant de la seva vida. La peça proposa recrear l'escena del crim perquè el públic pugui observar-la des de perspectives diferents, analitzar-la i sentir-la en el propi cos, a través d'una coreografia participativa, a fi de sentir, anomenar i entendre allò que encara no té nom ni sentència.

Crítica: Bologna: Pasolini

11/09/2017

Inquietant espectacle sobre la mort de Pasolini

per Iolanda G. Madariaga

La mort de Pier Paolo Pasolini continua sent un enigma. Malgrat la reobertura del seu sumari en tres ocasions, no s’ha pogut saber del cert qui i quants eren i perquè Pasolini va ser assassinat d’una forma tan cruel. La Veronal es proposa en aquest espectacle reconstruir dins un espai escènic acotat l’escenari del crim. No es tracta de traslladar-nos a Òstia (Itàlia) a 2 de novembre de 1975. La Veronal defuig el realisme per presentar-nos una versió on l’estètica, la pulsació i el ritme busquen una reflexió que és al mateix temps un homenatge a la controvertida figura del seu protagonista. Ens convoquen en una mena de no-espai -una nau industrial en desús- i ens faciliten uns auriculars per dotar la experiència d’un elevat grau de proximitat i també d’intimitat. Des d’aquests sentirem retalls de converses i textos del poeta en la seva llengua, els mateixos que s’aniran projectant traduïts a les parets de l’hangar. També sentirem una acuradíssima selecció musical de temes buscats entre la discografia del moment. Els espectadors envolten un cotxe vermell on hi ha dues persones (la tendència general ens va portar a asseure’ns a terra, però de fet se’ns indicava que podíem voltar per l’espai). De sobte, apareixen unes inquietants dones i un sol home, vestit de blanc... S’inicia una coreografia -amb el segell inconfusible de Marcos Morau- al voltant de “les proves” extretes d’algun empolsinat arxiu policial. Les conclusions de la “recerca” en res canvien la versió que tinguéssim prèvia a l’espectacle però ens queda la sensació d’haver assistit a un moment clau. És aquella sensació que deixen les grans cerimònies, tot i que aquesta és especialment breu. Al cap i a la fi, l’obra i la vida mateixa de Pasolini és una celebració de la vida en tota la seva intensitat.