Bologna: Pasolini

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Manuel Rodríguez, Diego Tortelli, Sau-Ching Wong , Alexander Weibel Weibel
Dramatúrgia:
Celso Giménez, Tanya Beyeler
Companyia:
La Veronal
Direcció:
Marcos Morau, Alexander Weibel Weibel
Coreografia:
Marcos Morau
Escenografia:
La Veronal
Il·luminació:
La Veronal
Producció:
Juan Manuel Gil Galindo, La Veronal i Festival Danza Urbana Bologna
Sinopsi:

El 2 de novembre de 1975, va aparèixer un cadàver brutalment apallissat i atropellat a Òstia. Era el cineasta, poeta i novel·lista Pier Paolo Pasolini, un intel·lectual incòmode que tenia la capacitat de mirar on no s'ha de mirar. Aquest espectacle proposa que vegem justament allò que no es vol veure, que provoca incomoditat, allò no resolt: el darrer instant de la seva vida. La peça proposa recrear l'escena del crim perquè el públic pugui observar-la des de perspectives diferents, analitzar-la i sentir-la en el propi cos, a través d'una coreografia participativa, a fi de sentir, anomenar i entendre allò que encara no té nom ni sentència.

Crítica: Bologna: Pasolini

11/09/2017

Fotografia i moviment

per Núria Cañamares

La mort del cineasta, poeta i novel·lista italià Pier Paolo Pasolini és tot un enigma encara ara, 4 dècades més tard. Sensible a la causa, La Veronal ha construït una peça de 35 minuts que recrea l’escena del crim. Utilitzant el seu característic Kova com a tècnica de moviment, dansa frame a frame l’hipotètica pel·lícula de la seva mort.

Ho reblen amb una fotografia impecable estudiada al detall. L’escenari escollit és una nau de la fàbrica Cal Trepat de Tàrrega, al centre de la qual trobem un icònic cotxe d’època, il·luminat amb focus a vista i envoltat pels ballarins que donaran lloc a l’acció. Els vermells, negres i blancs pinten la imatge i l’ambient sonor embolca completament l’atmosfera absorbint l’espectador a través d’uns auriculars. La música es combina amb el text, en italià, que es tradueix en unes pantalles laterals exigint rapidesa de lectura per poder copsar alhora la coreografia. Deixes de parpellejar per no perdre’t res.

Tot i que la companyia convida a moure’s per l’espai per observar l’escena des de diferents punts, l’estaticisme del públic no inclina a fer-ho. Entomo el mea culpa, n’haguéssim gaudit més.

Més enllà de la capa superior de la dramatúrgia costa entrar al fil de la història. Millorable, doncs, però no defrauda ja que l’estètica supleix amb escreix la necessitat de comprensió.