Bologna: Pasolini

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Lorena Nogal, Marina Rodríguez, Manuel Rodríguez, Diego Tortelli, Sau-Ching Wong , Alexander Weibel Weibel
Dramatúrgia:
Celso Giménez, Tanya Beyeler
Companyia:
La Veronal
Direcció:
Marcos Morau, Alexander Weibel Weibel
Coreografia:
Marcos Morau
Escenografia:
La Veronal
Il·luminació:
La Veronal
Producció:
Juan Manuel Gil Galindo, La Veronal i Festival Danza Urbana Bologna
Sinopsi:

El 2 de novembre de 1975, va aparèixer un cadàver brutalment apallissat i atropellat a Òstia. Era el cineasta, poeta i novel·lista Pier Paolo Pasolini, un intel·lectual incòmode que tenia la capacitat de mirar on no s'ha de mirar. Aquest espectacle proposa que vegem justament allò que no es vol veure, que provoca incomoditat, allò no resolt: el darrer instant de la seva vida. La peça proposa recrear l'escena del crim perquè el públic pugui observar-la des de perspectives diferents, analitzar-la i sentir-la en el propi cos, a través d'una coreografia participativa, a fi de sentir, anomenar i entendre allò que encara no té nom ni sentència.

Crítica: Bologna: Pasolini

11/09/2017

La Veronal torna al text i a un excès estètic

per Jordi Bordes

La Veronal és una companyia que no es pot deixar escapar. L’any passat, Morau va presentar un treball de Kukai Dantza molt potent a Fira Tàrrega (Oskara). És evident que La Veronal s'identifica per a la seva dansa, el Kova (també en van fer un taller-espectacles, recentment,al Sat!). Si en els seus darrers treballs havien anat traient pes a la dramatúrgia (incorporant-la dins del corpus de l'obra pero eliminant el text projectat) com pot ser Vorònia, en aquest treball la interpretació hi és tant present que, fins i tot, s'han colat dos actors dins del cotxe. Amb uns personatges, una situació, la comprensió de l'espectador és molt més fàcil. El que sobta, també, és que el discurs és prou lineal, sense altres trames secundàries que sovintejaven a, per exemple, Portland. Es troba a faltar un punt de complexitat perquè, com a Islàndia, l'evidència treu valor a la proposta total.

Evidentment es manté el notable estilisme. Tot i que busquen la representació de l’assassinat de Pasolini, que furgui en la consciència d’una societat que mai s’ha preocupat realment de saber qui va provocar-la (ni de resoldre el cas, sobretot des que el condemnat ha mort recentment), el preciosisme l’allunya de la brutalitat. els mitjons blancs no s’ensagnen. La idea de retransmetre és amb molta fredor. En canvi, l’espai sonor (sovint uns sorolls que inquieten) ara s’ha estovat a una música harmònica. És probable que l’obra segueixi creixent. Buscaven trobar una relació diferent amb l'espectador. Trencar el teatre a la italiana habitual. De fet, ja ho han provat en balls a museus com Siena site al Museu de la Garrotxa d'Olot. En la cerca trobaran unes ombres que, ara semblen d’Actors Studio i no de la vulnerabilitat vital que sembla necessitar aquesta aproximació a un personatge polièdric,contraditori i que la seva mort l'ha convertit en icònic, quan s'insinua molt més interessant la seva obra i reflexió. Un extrem que hi furga més la proposta dramatúrigca d'Àlex Rigola Who is me. Pasolini.