Bordes y heridas del duende. Jordi Latorre

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Aquesta proposta de flamenc contemporani i audiovisuals en directe neix de la realització del documental experimental La verdadera lucha es con el duende (2023), dirigit per Jordi Latorre i produït per ESCAC Films. La proposta escènica posa el focus d’atenció sobre un nou moviment de flamenc contemporani desinhibit i dissident a la norma, nascut com a acte de resistència.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Bordes y heridas del duende. Jordi Latorre

17/10/2024

El duende de Jordi Latorre

per Júlia Vernet Gaudes

Bordes i heridas del duende es una una investigació de Jordi Latorre a partir del diàleg entre el flamenc i la projecció visual en directe que pretén trobar altres maneres de copsar aquesta connexió intangible dels bailaors de flamenc amb «el duende» i, així, expressar el seu art.

Si bé l'emplaçament per a l'estrena a Fira Mediterrània era espectacular (l'Església de Sant Francesc), tinc la sesació que el terra de pedra no va permetre que els ballarines brilléssin tant com podríen, ja que el principal element de l'espectacle és justament l'essencia del bailaor i bailaora. Potser m'equivoco, però jo si que vaig patir.

Donat que el duende és inaprehensible, l'interessant de l'espectacle és l'intent (frustrat) de la càmera per copsar l'essència del baile i la seva veritat, que no es pot expressar en pauraules ni representar en imatges. Tanmateix, la recerca que es planteja a través d'aquesta imatge vermella, a vegades aplificada, distocionada i psicodèlica, sí que aconsegueix expressar alguna cosa semblant a l'estat intern dels bailaors, un estat de desdoblament en el que s'estableix un diàleg fugaç i elèctric entre cos i subjecte.

També hi ha altres diàlegs interessants en joc, com és el que es dona entre cos i tecnologia (al que s'hi suma l'espai), ja que hi ha tants intèrprets com tècnics "actuant" alhora, i aquesta alquímia és el que dóna com a resultat un espectacle entre místic i psicodèlic, en el que gran part de la màgia recau en l'espai.

Cal destacar el virtuosisme de tots quatre bailaors (Carmen Muñoz, Elisabet Romagosa, Karen Mora i Pol Jiménez), al qui (a risc de ser conservadora) m'hagués agradat veure més que a les imatges. Dit això, hi ha moments i escenes genials, que també permeten que il·luminació i so es llueixin en un context privilegiat.