Bordes y heridas del duende. Jordi Latorre

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Aquesta proposta de flamenc contemporani i audiovisuals en directe neix de la realització del documental experimental La verdadera lucha es con el duende (2023), dirigit per Jordi Latorre i produït per ESCAC Films. La proposta escènica posa el focus d’atenció sobre un nou moviment de flamenc contemporani desinhibit i dissident a la norma, nascut com a acte de resistència.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Bordes y heridas del duende. Jordi Latorre

14/10/2024

L'esperit dissolt en un mar d'imatges

per Jordi Bordes

Jordi Latorre va dirigir i produir el film La verdadera lucha es con el duende (ESCAC, 2023). Ara, n'ha fet una arriscada adaptació escènica. Els ballarins de flamenc invoquen al duende, tot arrossegant els peus i picant a terra, amb el seu habitual hermetisme, que atrapa. Les càmeres comencen a esgarrapar les capes com si fossin una ressonància hospitalària, provant de detectar l'ànima, aquest duende a través de la projecció dels ballarins i d'un tractament de la imatge que la duplica i la confronta, que la tenyeix d'un vermell intens. Però la força de la imatge en una escena fosca és immens i, tot buscant el l'esperit, s'acaba matant la representació, tapant-la, arraconant-la. L'obsessió en la recerca mata l'essència mateixa del flamenc.

Una situació similar va patir Cesc Gelabert a Foot-Ball el seu espectacle sobre el futbol (pretenia demostrar que els futbolistes ballen amb la pilota als peus), tot reproduint a l'escena les imatges de la pantalla de partits del Barça. Sí que hi interactuen amb molt més equilibri els d'Insectotròpics (La caputxeta galàctica, The legend of burning man, Orpheus). Les càmeres no persegueixen tant els actors sinó que fan un complement de retalls i il·lustracions fetes al moment (com a Love for free d'Estebanell) que aporten una capa, no aparten l'acció escènica original.

El flamenc contemporani està donant notable treball d'intensitat i personalitat amb noms com Israel Galván (Fla.co.men), Rocío Molina (El grito pelao), El niño de Elche (Siete lunas) o, és clar, Juan Carlos Lérida (Máquinas sagradas i el seu Sacrificio de las horas). La seva recerca personal dóna camins per a traspassar l'art íntim de palos, cante i zapateado, a una transformació (a vegades, fins i tot còmica com a Seises) fèrtil. Experimentar amb el vídeo és necessari, però cal vigilar amb les proporcions. No espanta l'entrada de la música electrònica, el deliri audiovisual, si es té en compte que el duende sempre emergeix de l'acció viva del ball. Per això, la imatge que millor la captura és la inexistència de pantalles i una simple llanterna que ressegueix la diagonal d'una bailaora, o la transformació de les llanternes, amb castanyoles lumíniques. El més senzill, sovint, és el que detecta millor els contorns del duende.