Fer teatre és una acció estèril. Perquè tot s'esvaeix per moments, no deixa rastre físic. Assistir al teatre és un acte de voluntat fèrtil. Perquè compartir una trama, més o menys intrigant o elevada culturalment, conviure amb els personatges, els actors i els altres espectadors escalfa l'ànima. La pròpia i la de la tribu. En aquest sentit, fer teatre esdevé un acte de generositat, una voluntat de convocar la gent i xiuxiuejar una mena de ritual catàrtic. Aquesta ha estat la voluntat de l'equip de Julio Manrique i el Temporada Alta a Bouvetøya (la necessitat d'una illa), que va obrir el festival de la pandèmia. En aquest exercici es commina també a teixir complicitat amb els espectadors del demà, a què obrin una urna amagada al cor del teatre (a un altre cul del món) el 2062, d'aquí 36 anys, si es té en compte que l'acció es viu al 2026. Casualitat o no, és el mateix temps que hi ha entre l'escriptura de la terrible distòpia de George Orwell de 1984 (escrita al 1948). Jason Rodi va rodar un curt per explicar que havia anat a aquella illa a amagar una càpsula per a la seva filla, que l'hauria d'obrir 50 anys més tard. Els de la troupe del Municipal proposen una càpsula comunitària. Un rastre per als fills d'aquesta civilització similar a la sonda Voyager de Carl Sagan que es va llençar a l'espai per comunicar-se amb altres formes de vida des de la Terra del 1977.
En plena pandèmia, la tribu teatral va acceptar l'encàrrec del Temporada Alta com una necessitat espiritual. Els va obligar a revisar-se i a construir, a través de videoconferència una peça que dialogués amb el confinament cara a cara. I que fos capaç de qüestionar la militarització de la societat, referint-se als Farenheit 451 de Bradbury. Sergio Blanco també hi va establir paral·lelisme en la seva autoficció Covid 451. L'obra, en forma de conferència escènica, incorpora al discurs dades fredes, sempre triades pel seu punt de misteri. Convida a viatjar al 2026, en un societat que ha patit una segona pandèmia i que ha deixat arrasat el teatre i bona part de les relacions socials. I, és clar, alterna aquesta exposició amb una semiescenificació de taula de les escenes. L'equip, que ja va bastir Llum de guàrdia el 2011 com a espectacle que obria l'etapa de Manrique de director artístic al Romea, pren una nova expedició creativa. L'arrencada del Temporada Alta l'han recreada Julio Manrique, Ivan Benet, Cristina Genebat i Sergi Pompermayer. L'equip que l'interpreta és, pràcticament el mateix que el del Romea. Fet que constata que l'amistat teatral del grup es manté ben ferma, un altre gest que no es pot mesurar quantitativament però que revela un escalf qualitatiu innegable.
Bouvetøya és un espai físic, real, però que es converteix en una metàfora de tot; que serveix per a destil·lar la matèria dels somnis. Proposen una catarsi col·lectiva a través d'una forma honesta, gens pretensiosa, un punt gamberra pels gags fàcils ("Bouvetøya és com un Perejil congelat") genera una connexió directa amb el públic. El de Temporada Alta del 2020. Enguany, davant la dificultat d'aforament, es va decidir fer la sessió en streaming (sovint els actors parlaven a càmera) amb el que es va destruir la dimensió de distància. La seva càpsula del temps convida a negar també el temps. Petites revolucions de teatre inconformista amb les limitacions que la Covid (que mai es nega) i la por han imposat a la ciutadania. Però hi ha un grup d'actors que s'hi rebel·len i estenen el braç per sumar còmplices a la platea.
