Quines paradoxes té la vida! Com sap molt bé la ciutadania catalana , haver d'agafar cada dia un tren de Rodalies per arribar al teu destí, s’ha convertit en una desventurada aventura capaç d’acabar amb els teus nervis, fer-te arribar sempre tard vagis on vagis, i fer-te perdre de pas inútilment un fotimer d’hores de la teva vida, com si aquestes et sortissin de franc. I malgrat tot, resulta que aquesta mateixa ciutadania resideix a l’estat que ocupa la segona posició mundial pel que fa a tenir la xarxa més extensa de vies per a trens d’alta velocitat. Només Xina supera l’estat espanyol en aquest sentit. I si fem una comparativa entre els quilòmetres quadrats que ocupa cadascun d’aquests dos estats, encara es fa més evident la (desmesurada?) enormitat de la xarxa espanyola. En qualsevol cas: construir quilòmetres i més quilòmetres de vies per les quals potser gairebé no passa ningú entre destins que potser estan a tocar un de l’altre és un vici local que ve de lluny . I que encara que a tu, ciutadà o ciutadana que quan has d’agafar Rodalies acostumes a portar esmorzar, dinar i sopar a la carmanyola perquè mai se sap el què pot passar, et pugui semblar un malbaratament , per a d’altres butxaques significa i ha significat sempre una font constant de beneficis.
Per tal de fer-nos plenament conscients de tot això, el molt calòric Joan Yago va escriure fa uns anys un monòleg que a l’hora de ser representat ha acabat agafant dimensions d’espectacle bicèfal per a dues actrius. I que , tal i com indica el seu títol, es presenta com una breu història del ferrocarril a l’espanyola. Però que , de fet, i encara que les dues actrius ( unes ben dinàmiques Paloma Córdoba i Esther Isla, disposades a que el tren escènic no afluixi la marxa al llarg de tot el seu recorregut) insisteixin un i altre cop en que això va de trens , acaba circulant per rails paral·lels . I s’acaba convertint ben aviat en una breu historia de les corrupcions de la dinastia borbònica espanyola directament relacionades amb el trànsit ferroviari. Quan el ferrocarril teatral surt de la seva primera estació , les dues actrius ens tornen a dir que això va de trens, tot fent-li una picada d’ullet al gran nombre d’espectadors –viatgers que troben que el tren és el millor mitjà de transport que existeix, quan circula com déu mana. I de fet, el món de la ficció literària i cinematogràfica en va també ben ple d’exemples de les enormes possibilitats que el tren ofereix a l’hora d’imaginar-lo com a escenari d’afers amorosos, intrigues policíaques amb algun cadàver de per mig o espais d’intercanvi entre espies que van d’un bloc cap a un altre en plena guerra freda. Però res d’això hi té cabuda al ferrocarril de Yago, que tot just posar-se en marxa, abandona les vies per tal de dirigir-se cap a les palatines estances en les qual residien la reina regent Maria Cristina de Borbó-Dues Sicilies ( la vídua del mai prou plorat i no menys borbònic rei Ferran VII) i la seva petita filla, destinada a convertir-se amb el pas dels anys en Sa Majestat Isabel II. Va ser precisament sota la llarga regència de Maria Cristina (cal recordar que la seva nena tenia només tres anyets de res quan va accedir al tron) quan Espanya es va estrenar en el terreny ferroviari el1837, a la llunyana illa de Cuba que llavors tenia la immensa sort de ser una província espanyola. A la península , i com és ben sabut, la primera locomotora no va circular fins el 1848, quan les vies del tren van connectar Barcelona amb Mataró. Però a partir de llavors, ja va ser un no parar. Pocs anys després , la xarxa ferroviària començaria a expandir-se per tot l’estat espanyol com una taca d’oli. Aportant certament (una cosa no treu l’alta) , interconnectivitat entre territoris abans sovint dramàticament separats i excessivament aïllats, i contribuint al seu progrés comercial, social i cultural . Però alhora, potenciant una xarxa d’interessos econòmics emparats en lleis fetes a mida d’aquests interessos, encara que això impliques imposar per decret normatives i resolucions irracionalment inversemblants. I aquí és ja on la dinastia borbònica i tots els seus companys de viatge (mai millor dit) van començar a circular a tota marxa per les vies que condueixen directament cap el més alt benefici econòmic . Això, mentre les canviants realitats polítiques del moment la portaven a fer equilibris a la corda fluixa del poder i , també sovint , a emprendre els camins de l’exili dels qual, ara per ara ,sempre ha acabat trobant els camins de tornada.
Yago ens il·lustra sobre tot plegat amb l’eixerit humor que sempre sap posar-li als seus textos, però sense perdre mai de vista en aquest cas la sòlida documentació damunt de la qual es sosté el seu eixerit text. Com ja ha quedat dit abans, les dues actrius encarregades de representar-lo entren de ple en el joc. I sense deixar mai de lluir un somriure irònic als llavis ,i posant-se si cal a cantar i a ballar quan la situació ho requereix , trenquen sovint la quarta paret per tal de recordar-nos que vulguem o no vulguem, tots plegats seguim viatjant en el mateix tren de les corrupteles dinàstiques. Al costat de l’egrègia família que tan present segueix fent-se sempre a la nostra vida quotidiana ens hi trobem també altres il·lustres cognoms que ara ja només associem a barris o carrers batejats igual que ells ( com ara Salamanca i Serrano, per posar dos exemples paradigmàtics que tenen aquí destacat protagonisme) , per tal de recordar-nos la mena de personatges sovint depredadors i sinistres que podem encara trobar al nomenclàtor de les nostres ciutats. I també ens hi trobem cognoms avui del tot oblidats que ens recorden per la seva banda el caràcter efímer de tot plegat, si tenim en compte l’influencia de la qual van gaudir en d’altres temps.
Cal dir que a l’hora de crear ponts que ja són del tot evidents, la dramatúrgia falla de forma notable tot fent sortir a l’escenari una tal Corinna un xic massa caricaturesca i no excessivament ben interpretada que, a més a més, fa acte d’aparició massa aviat: la seva una mica innecessària presència hagués tingut potser més sentit com a colofó final, que irrompent temporalment a una escena que després torna a viatjar cap el passat. I també cal dir que malgrat la seva informativa brillantor general, el text i l’espectacle s’allarguen una mica més del que caldria per tal de mantenir la velocitat de la locomotora teatral sense caigudes de ritme. També resulta un xic sobrer l’aparell escenogràfic de la proposta ,que ni acaba de lluir com lluiria un bon vagó de tren, ni acaba de complir una funció massa útil a nivell teatral. Tot i així, som davant un alliçonador i ben entretingut viatge que ens demostra de quina manera les vies per les quals circulaven les corrupcions i els depredadors interessos econòmics d’altres temps, són les mateixes per les quals circulen les d’aquests temps: pot haver canviat la locomotora i haver augmentat d’allò més la velocitat, però hi ha trens que sempre porten al mateix escandalós lloc sostingut pel mateix depredador sistema econòmic.
