Quan ja fa quatre anys, Joan Yago (Barcelona, 1987) es va proposar pouar en els tripijocs que s'amaguen sota les travesses i els rails de la xarxa ferroviària espanyola i les seves ramificacions cap a la butxaca foradada de la monarquia borbònica, no es podia pensar que el tren estigués a l'ull de l'huracà com hi està ara i com mai fins ara hi havia estat.
Incidències gairebé diàries a les línies de rodalies, retards permanents, supressió de recorreguts essencials per obres, talls per avaries a la catenària —la famosa catenària!— o per robatoris de cable, el desgavell de les obres del corredor Mediterrani, que ha deixat el sud del país durant mig any desconnectat amb transbords caòtics i allargament del temps de segons quines rutes, són només algunes de les perles que et vénen al cap durant el discurs d'aquesta obra de caire documental, carregat de mala bava i d'una crua sàtira.
Mentrestant, a l'altra plat de la balança, se't fan presents les quantioses inversions en les línies d'alta velocitat, que han convertit la pell de brau en un dels llocs del planeta amb més trens bala per quilòmetre quadrat, ni que a vegades circulin a mitja capacitat en segons quines rutes i ni que només estiguin pensades per arribar a un sector elitista de la societat que els utilitza, no per a la massa treballadora que es desplaça sisplau per força diàriament en hores punta.
La xarxa ferroviària espanyola és un clar exemple de la centralitat imperialista d'un estat que somiava que, més tard o més d'hora, el corredor que havia de passar vora les ones del Mediterrani acabés passant, fent un revolt de no res, pel centre de la meseta on, si el canvi climàtic no fa més estralls, es difícil que hi arribin mai ni el esquitxos de l'aigua blava.
El dramaturg Joan Yago i la directora Beatriz Jaén, que n'ha fet l'adaptació per a dues actrius, demostren amb una trama bàsicament documental i esponjada, malgrat l'allau d'informació, gràcies a la intervenció dinàmica, humorística i irreverent a dues veus, que la cosa ve de lluny. I malgrat que els quatre se centren en les elits monàrquiques espanyoles, des de Ferran VII i la llei sàlica, la reina Isabel II i la conxorxa de la seva mare, Maria Cristina de Borbó, fins a un dels seus descendents, l'emèrit Joan Carles I, un no s'està de mirar-ho des de casa i pensar en el primer tren de Mataró o en la línia del Marquès de l'Argentera, en les participacions en accions burgeses de l'època i el crac del segle XIX recreat en part a «La febre d'or» de Narcís Oller, preàmbul dels comptes moderns ocults a Suïssa, sota la gel·laba protectora dels xeics àrabs, fins a la recent creada fundació —cortina de fum per netejar el caduc negoci de la corona— a favor de les filles sense dret a tron del borbó hereu del franquisme.
És curiós que amb la justificació del negoci del ferrocarril espanyol, la veu popular ja s'hagués inventat fa un segle llarg, arran de la Revolució del 1868 i el crit popular «¡Abajo los borbones!», l'adjectiu “borbonear” i, parodiant ara la lletra de Rafael Alberti, que va popularitzar el cantant Paco Ibáñez, aquella que diu: “A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar”, es pugui dir igualment, amb permís del poeta: “Borbonear, borbonear, fins a enterrar-los al fons del mar”.
Tot hi cap, en aquesta anomenada «Breve historia del ferrocarril español» de Joan Yago. Tot hi cap dins d'una mordaç i divertida sàtira d'una part de la història espanyola que esquitxa tant els monàrquics, com els carlistes, els liberals, els conservadors o els burgesos... I fins i tot, de resquitlló, el poble ras, que és el que, mirant el mòbil o escoltant les notícies als auriculars sense fils, li toca cantar, per no dir maleir, en veu baixa esclar: “Borbonear, borbonear...” mentre viatja cada matí en combois sobrecarregats de menystingudes i mai traspassades rodalies, com si nedés en una llauna de sardines banyades en oli, camí de la feina. (...)
