La voracitat dels Borbons és insaciable (queda prou recollit als llibres Els Borbons en pilotes i Les pilotes dels Borbons). Han sabut cavalcar des del Poder absolut, quasi diví, amb el suport de l'aristocràcia i l'Església, a la monarquia parlamentària on, sota una pàtina democràtica, segueixen prou lliures per a les seves trifulgues i comissions. Que no en tenen res, d'exemplars. Joan Yago ha fet un tall a la història furgant a patir de la Història del ferrocarril (els camins de ferro) a l'Estat espanyol. L'escarni que apareix a escena diverteix i escandalitza. És una auca pensada per ridiculizar-los que, a diferència de Berlusconi a Editto búlgaro de La Calòrica, els Borbons difícilment gaudirien veient-la. La raó és que en aquesta exposició de retrats de mirada altiva, es fa mofa del poder, però queda molt poc qüestionat el pes de la societat que ho permetia (ara fa 200 anys i, encara, avui). I si és interessant que el teatre ensenyi les vergonyes, és imprescindible que l'espectador les senti com a pròpies. En part, Miquel Mas Fiol ho fa amb el divertit despropòsit Els miserables (no es pot fer la revolució si abans no es té firma digital per poder convocar una manifestació legament). Darrere de tot dictador o personatge autoritari hi ha un grupuscle de privilegiats (començant pel marquès de Salamanca) que el protegeix. Són una colla que, en realitat, treuen profit d'aquesta salvaguarda. Fins que la sort, o el rei de torn, els abandona. I acaben sent engolits.
En un estat on no s'ha practicat la guillotina (perquè sap que un tron buit només despertaria noves ambicions de branques descoronades o d'ambicions d'estirps encara actives a Europa) la manera de canviar la forma de governar és picant als fonaments. Riure's dels monarques només fa convertir-los en uns murris (com el cec de Lazarillo de Tormes comprova que el nen pot prendre més grans de raïm de la quantitat assignada perquè ell duplica la ració sense que li adverteixi), quasi en uns herois del pillatge. I si no, recordin al Dioni capaç de robar un furgó de banc ple de bitllets que va ser convertit en heroi estatal per les televisions. És molt més vibrant l'Aneboda de Joan Yago (en què uns joves procuren aixecar l'ànim d'un amic que s'acaba de sepaar anant a robar un armari a l'Ikea). Molta més denúncia i mala llet conté Curva España o N.E.V.E.R.M.O.R.E. dels Chévere gallecs.
Les dues intèrprets s'adrecen al públic contínuament. Fent conya que allà només es parla de la història dels trens. Tothom va veient que paral·lela a les vies de ferro, el tren de vida se'l guanyen els monarques i els que entren en la seva peripècia d'acumular riquesa. I, el que és més ingrat, d'empobrir burgesos incauts, i sobretot la població que comprova l'encariment de la vida i l'alienació laboral per anar sobrevivint. La història és cruel i patriarcal amb les reines. Quan es refereix a la pell d'escates d'Isabel o als seus plaers més carnals. Alfons XIII va ser el principal productor del cinema porno, expliquen els cronistes, però és a la reina a la qual se'n fa mofa. Potser estaria bé fer notar-ho perquè, sense advertir-ho, es reprodueix l'estigma masclista de generació en generació.
Els exilis reals reials coincideixen massa cop. I és evident que el del campechano Juan Carlos I és el que toca suportar als súbdits espanyols. Però l'aparició de la Corinna, whisky en mà, es converteix en una revelació coneguda i publicada. El teatre necessita deixar algun marge de metàfora perquè sigui l'espectador el que faci la projecció de la reina Isabel II a la del Juan Carlos. Si es vol exposar la conversa de l'amant amb el comissari Villarejo millor estirar el format auster i directe del Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas, per exemple. No cal mofa. La impunitat ja desborda sola. No necessita cap altre colorant ni additiu escènic.
La jugada de construir trens per cobrar les subvencions perceptives és l'antesala de les construccions d'aeroports, estacions d'AVE o grans complexos no prou pensats per a treure'n un rendiment social. Avui, el que són les coses, tothom celebra les vies verdes, al llarg i ample del país, per a caminar o anar-hi en bici. Però no ens adonem que és una cicatriu històrica que van patir els ciutadans de fa 150 anys. En què es convertiran les lleres dels rius i barrancs després de la Dana a València d'aquests dies? Aquesta és la pregunta que hauria de tenir l'espectador entre les dents després de la funció (quatre funcions a la Tallers del TNC, exhaurides de fa dies). I no sortir satisfet, després d'aplaudir la darrera bufonada de la Cort. Llàstima.
