La companyia Chévere porta molts anys al volant pilotant els seus relats (des de la comicitat i, des de fa una quinzena d’anys, salpebrant-ho amb la documentació). Ja han après que hi ha moments que és convenient i saludable saltar-se l'Stop de les autoritats corruptes o caducades. Aplica una certa desobediència. La clau de true crime, de la defensa paranòica des del tricorni, transforma la denúncia en una divertida road movie pocavergonya. Aquest Curva España era oportuna al 2019 (en plena sentència de l’1-O) i ho és ara, en la reforma discutida sobre l’eliminació de la sedició a canvi d’incorporar-hi els desordres públics agreujats i de mantenir intacta l’arbitrarietat dels acusadors i de la llei de l’odi (vàlida per fer net d’artistes i activistes incòmodes): Respon a una manera d’entendre una societat en què uns privilegiats manen i disposen, siguin lleis o vies ferroviàries i aeroports abandonats.
Chévere treu tota la salsa possible (fins al punt de novel·la rosa, tipus sèrie Amar en tiempos revueltos ben nostàlgica) de la dissort de José Fernández-España i el seu accident. El veïnat de Verín té una opinió ben arrelada del motiu per què l’enginyer va decidir agafar el cotxe un dia de mala visibilitat i en una carretera infernal, quan feia cinc dies que s’havia tret el carnet. El xofer que l’acompanyava, en canvi, va sortir indemne. En aquesta Espanya de Benvingut Sr Marshall, diuen els de Chévere, el negoci està en construir grans infraestructures, no pas en donar-los-hi rendibilitat. I el disseny radial des de la plaza del Sol de Madrid ja deixa ben clar qui es beneficia, mentre la península cada cop té bosses més grans de pobles deshabitats. La companyia, que ha visitat certament massa poc Barcelona en la seva llarga trajectòria, és menys farsesca que en el N.E.V.E.R.M.O.R.E del gener passat, a Montjuïc. Fan ben fet. Com a bons pilots encaren el morro al contrincant per un costat i quan el Poder els hi barra el pas, l’avancen per l’esquerra: Amb l’emblema de l’enginyer Fernández España (un altre burgès del sistema, en realitat) acaben destapant l’intel·lectual arraconat Eloy Luís André, qui va fer la proposta raonable de construir una connexió entre Galícia, Castella i Portugal per les zones habitades.
El drama d’aquesta Espanya pàtria, d’aquesta mare que ofega, és que no passa res per haver tancat el 50% d’estacions de tren en 20 anys a Galícia. I l’exemple segur que es prodiguen a moltes altres zones. Les banderes no haurien de tapar-ho en cap cas. La podridura política, de les declaracions i contradeclaracions per amortiguar els cops (com si fossin efectius airbags), de ser el país que enveja l'espavilat capaç d'enganyar hisenda (i després convidar a vermut a tothom per fer-los còmplices), impedeix fer net i veure amb transparència com es dissipa la boira d'aquella corba i imagina una idíl·lica Espanya republicana, exemplar, crítica, descentralitzada i ecològica. Fa 90 anys que aquella postal va quedar truncada per una Guerra Civil de la que encara no ens hem desempallegat. (El forense eixalabrat argumenta amb sorpresa que fàcilment s'ha exhumat aquest cadàver que calia per a protegir la tesi del Poder quan costa tant exhumar-ne d'altres...) Divertida peça que encerta l'objectiu amb una ferida amable, de poca profunditat però àgil traç del floret.
