Tres anys més tard de la seva estrena, arriba al Teatre Lliure Curva España, un espectacle de la companyia gallega Chévere, que la temporada passada ens va enlluernar amb N.E.V.E.R.M.O.R.E. Aquest grup d'agitació teatral ‒com els agrada anomenar-se‒ ja fa trenta-cinc anys que belluga, tot i que no els hem pogut veure gaire sovint per aquí. Que això estigui començant a canviar és sens dubte una gran notícia, tenint en compte la qualitat indiscutible de la companyia i la resposta entusiasta del públic català davant d'unes propostes que s'endinsen, cada cop més, pels viaranys sinuosos del teatre documental, amb una estimulant hibridació de formats i un humor sui generis.
La dramatúrgia de Xron (Xesús Ron) ofereix una estructura que sembla minuciosament planificada per resultar enrevessada, plena de meandres i revolts. Curva España comença amb una roda de premsa, que és escenificada i filmada en directe; l'espai sonor de Xacobe Martínez Antelo hi aporta un rumor de fons travessat per ràfegues fotogràfiques. Patricia de Lorenzo interpreta una capitana de la policia judicial d'Ourense, visiblement incòmoda ‒ho fa patent l'actriu, esplèndida, amb mirades de nerviosisme i un to entre taxatiu i vacil·lant‒ a l'hora d'informar sobre una operació que té com a objectiu identificar els autors d'una campanya pretesament difamatòria que podria incórrer en els delictes d'odi a Espanya i ultratge als símbols. Per la seva banda, Miguel de Lira assumeix breument, i amb molta retranca, l'antropòleg forense que ha de revisar el cas. A partir d'aquí, un cop situat el tema de la llei mordassa, els dos intèrprets s'autoficcionaran en una trama en què se'ls considera sospitosos d'adoctrinament de la ciutadania a través de la construcció de narratives per negar la unitat nacional.
En la part més pròpiament autoficcional de la proposta, la companyia és investigada per qüestionar la versió oficial d'un accident automobilístic que va tenir lloc fa noranta-cinc anys. El 26 de maig de 1927, l'enginyer José Fernández-España Vigil, que treballava en l'estudi del traçat de la variant Sud ‒o variant André‒ de la línia fèrria entre Puebla de Sanabria i Ourense, es va despenyar per un barranc al municipi de Riós, en un replec malèfic que es coneixeria popularment com a “Curva España” ‒a partir del cognom de l'enginyer‒. Segons la rumorologia, la seva mort no va ser un accident, sinó la conseqüència d'un complot ordit pels cacics de la comarca per evitar que el tren arribés a Verín. El cert és que, després de la mort de Fernández-España, la construcció de la línia es va realitzar pel Massís Central d'Ourense, fet que va contribuir de manera decisiva a l'estancament econòmic de la part més habitada i productiva d'aquest territori.
Els artífexs de l'espectacle emprenen una indagació quasi detectivesca. El flirteig amb el gènere negre ‒amb detalls com el tecleig d'atestats policials amb una vella màquina d'escriure, o el gest de posar-se uns guants de làtex‒ fa que es dosifiquin les informacions i els resultats, cada cop més sorprenents però mai del tot conclusius; el suspens es resol o es dissol en un teatre documental que es revela parcialment fals però que exhibeix una construcció meticulosa, precisa i fascinant. L'escenari, convertit en un set de gravació amb diversos dispositius, s'omple d'accions, filmacions a temps real ‒a càrrec de Lucía Estévez i Leticia T. Blanco‒ i gravacions que recullen alguns segments del procés de documentació, com passa amb les entrevistes a diferents veïns de la comarca que segueixen recordant la història de l'enginyer Fernández-España. Amb el seu particular modus operandi, la companyia desvela la manera com es va articular l'estat liberal espanyol, en paral·lel a la construcció del ferrocarril, i aprofita també per redescobrir ‒reivindicar o restituir‒ la figura d'Eloy Luis André, un oblidat filòsof local que mobilitzà l'opinió pública en promoure l'estudi d'un traçat alternatiu que fes passar el tren per la part més poblada d'Ourense. A banda de citar “El régimen de la mentira” ‒capítol introductori de l'assaig de psicologia política El histrionismo español (1906) ‒, Chévere es pren la llicència de fer-li a André ‒assumit per un convincent Miguel de Lira‒ una entrevista retrospectiva sobre l'afer “Curva España”.
En un altre moment, els dos intèrprets es lliuren a un eficaç teatre d'objectes, amb què sintetitzen la història de l'estat-nació espanyol i la del ferrocarril. Una veu en off ens explica com les províncies van esdevenir l'instrument fonamental per exercir el poder central, i que la Ley General de los Caminos de Hierro prioritzava comunicar totes les capitals de província amb Madrid. Els actors, asseguts davant d’una taula coberta amb un tapet verd Fournier ‒no hi falten el puro ni la copa de conyac‒, ensenyen les seves cartes per il·lustrar els avatars d’un negoci en què estan involucrats la monarquia, els successius governs i les empreses concessionàries. Igual com fa Joan Yago a Breve historia del ferrocarril español (CDN, 2022) ‒un viatge als orígens del capitalisme espanyol que, curiosament, respon a moltes de les qüestions que apunta Curva España‒, Xron juga amb naips borbònics. Som al casino ‒de la història‒ i la casa ‒reial‒ sempre guanya.
Amb molta ironia i un humor sorneguer ‒marca de la casa‒, Chévere aconsegueix que allò més difícil sembli fàcil. Els actors, dos gats vells i murris, es condueixen amb una encantadora naturalitat, tant quan fan d'ell mateixos com quan encarnen efímers personatges, creant una complicitat immediata i un profund sentit d'autenticitat. Afirmen que allò que més els captiva d'aquesta llegenda de la “Curva España”, transmesa oralment durant gairebé un segle, és la persistència de la gent ‒en aquest cas, de Verín‒ a propagar determinats mites o creences irracionals, sobretot quan porten associada una emoció. En la versió popular, més truculenta i misteriosa ‒i, per tant, més avinent a la mirada “golosa y fabuladora” del còmic sobre la realitat‒, el que detecten no són mentides sinó una mena d'embruix col·lectiu. Per això, lluny de plantejar el seu procés creatiu i documental com una cerca de veritat, parteixen d’un acudit o joc de paraules amb el significant “España” ‒l'Estat o el cognom de l'enginyer?‒ per bastir la proposta teatral, i arriben a formulacions tan paradoxals com “La muerte de España en Verín sigue muy viva”. El gag visual de la bandera foradada esdevé plasmació d'aquella “España vaciada” per on no passa el tren o, si ho fa, “pasa a toda hostia y no para”. L'atmosfera de thriller lúdic forma part d'un joc multigenèric i heterodox que permet, d'una banda, resseguir amb esperit crític la història del ferrocarril ‒tan estretament vinculada a la construcció de l'estat-nació‒ i, de l'altra, denunciar la censura estatal exercida sobre les narratives alternatives o dissidents. El gir final, que no desvetllarem, és del tot inesperat i deliciós. Un autèntic contra-embruix enfront dels relats oficials i oficiosos.
Article publicat a Núvol el 14 de desembre de 2022
