Brilliant corners

informació obra



Autor:
Sílvia Zayas, Orquestina de pigmeos (Nilo Gallego i Chus Domínguez)
Sinopsi:

En aquesta col·laboració amb l’artista escènica Sílvia Zayas, el col·lectiu artístic Orquestina de Pigmeos – format pel músic Nilo Gallego i el creador audiovisual Chus Domínguez – ens convida a ser part de l’equip de realització d’una pel·lícula. Però atenció: traient de l’equació càmeres i projectors. Tot fent que gravem, i fent servir el caminar mateix com a seqüència rítmica en un temps cinematogràfic, esdevindrem – nosaltres mateixes – pel·lícula. La banda sonora seran els sorolls de la ciutat, a excepció de fragments musicals interpretats en directe pel músic Pope, inspirant-se en Thelonius Monk – el geni de la improvisació jazz que tant bé sabia fer brillar el present amb especial intensitat.

Quan gravem, percebem els espais de manera diferent. Darrera la búsqueda de plans, seqüències i històries s’amaga una mirada sobre la realitat bastant insòlita. Un cop es crida “acció!”, tot de cossos s’organitzen darrere i davant les càmeres per extreure allò que es vol de cada racó, i llavors, a més a més, passen coses: apareixen oportunitats inesperades, la llum cau just des d’un angle determinat… els llocs mateixos es revelen plens de vida.

Quan anem a veure una peça site-specific, passa quelcom similar. Fora de la caixa negra d’un teatre, veiem canviar espais quotidians a través dels accents que proposa una coreografía o a través de la vibració existencial de qui la balla, alimentada per les textures, les memòries o el que sigui que li proposa l’entorn.

A mig camí entre el site-specific i la realització d’una pel·lícula imaginada a temps real, a Brilliant Corners buscarem, junts, la ficció que conspira en les petites coses, en els detalls que normalment passem per alt, en les traces que deixa el nostre pas sobre espais coneguts i no-tan-transitats de la ciutat.

Crítica: Brilliant corners

14/10/2020

La poesia de rellegir la ciutat

per Jordi Bordes

Aprendre a mirar l'entorn més quotidià. La gent deOrquestrina de Pigmeos realitza un joc cinematogràfic tant senzill com evident. Després de veure un fragment d'un film asiàtic, els espectadors adopten el codi de ficcionar la realitat només amb el joc que les mans facin de claqueta ui que limitin el tipus de pla. De sobte, una imatge fixa d'una façana guanya densitat quan, per casualitat, s'obra una persiana. O algú surt del portal. I els plans passen de panoràmics a primers plans amb el que els membres de la companyia amplien la possibilitat de tipus d'imatges que queden gravades en la memòria i que estableixen un relat. La consecució de plans elabora un discurs fílmic contemplatiu. La peça gafa un altre to quan són els propis espectadors els que s'atreveixen a obrir plans en espais inexplorats. De ser persones passives davant d'una pantalla es converteixen en membre d'un mateix equip que juguen amb complicitat amb el paisatge i l'entorn. Quan la natura és viva, la imatge pren un risc insospitat. La sola itinerància dels espectadors en silenci, aliniant-se en un mateix punt per compartir el punt de vista que proposa algun d'ells esdevè, en sí, una peça poètica per a la resta de ciutadans que contempla una corrua de persones amb una manera de mirar estranya, insòlita. Que potser es pot tolerar individualment però que cobra una certa divertida insolència de manera grupal.

Rellegir la ciutat posant-hi un to contemplatiu, més o menys lúdic és un recurs habitual en les accions de carrer. Per exemple Eléctrico 28 en fa una proposta insòlita a The frame o Marga Socias en fa una peça surrealista a The hole & the corner agency. Són només alguns exemples. Però també Fugit revela un relació amb la ciutat amenaçadora. La Orquestrina de Pigmeos no pretén anar gaire més enllà. contemplar i, altra vegada en la foscor de la sal de cinema imaginar-se les imatges captades al vol que puguin il·lustrar la banda sonora del film asiàtic, que ressona, ara, sense imatge. Només la trompeta que ha estat fil musical per Terrassa complementa la música festiva de pub. tot pot casar, si es vol. A les fosques, la pel·lícula amb la versió original coreana, permet tenir moltes més lectures que si es queda empresonada amb el sentit de la vista.