Brincabros

Dansa

informació obra


Producció:
Brincadeira, Brodas Bros, United Cowboys
Autoria:
Brincadeira, Brodas Bros
Direcció:
Lluc Fruitós
Ajudantia de direcció:
Jep Meléndez
Direcció Musical:
Edison Aguilar
Intèrprets:
Berta Pons, Clara Pons, Pol Fruitós, Lluc Fruitós, Marc Carrizo
Interpretació musical:
Edison Aguilar, Ferran Sampler, Carla Fernández, Ruda Answer
Escenografia:
Carles Piera
Vestuari:
Brodas Bros
Il·luminació:
Jordi Pérez
So:
Adri Carreras
Companyia:
Kibbutz Contemporary Dance Company
Coreografia:
Rami Be’er
Sinopsi:

L’espectacle està dedicat al tambor, que simbolitza el cor. Els seus batecs són els primers ritmes que sentim, ens fan vibrar i ens ajuden a deixar entreveure parts de la nostra ànima. Al ritme d'aquests tambors gaudirem d'un espectacle que, entre altres coses, parla sobre dirigir o deixar-se portar, dues posicions diferents però íntimament relacionades entre si que s’interpretaran de diverses maneres. Energies positives i negatives, fusta i ferro... són elements que, com el yin i el yang, simbolitzen la nostra recerca constant de l’equilibri.

Al final tot és connexió: des d’una corda fins a la partícula més petita del nostre cos. BrincaBros també ho és: són dos elements que busquen connectar entre si però també amb el públic, amb la música, amb el moviment i amb el món en general. Aquesta connexió també es busca mitjançant la improvisació i la participació. Perquè l’espectacle queda obert perquè cada dia bategui i es construeixi de maneres diferents.

Energia positiva, bon humor, hip-hop amb regust mediterrani, tones de ritme... El més difícil per als espectadors que vinguin a veure Brinca Bros serà quedar-se asseguts a la cadira. Perquè a l'escenari esclatarà un còctel sonor i visual on es combinen una tècnica depuradíssima en la interpretació de les danses urbanes i un retrò de tambors que sembla al·ludir als aspectes més foscos del món d'avui.

Crítica: Brincabros

01/08/2016

Festa sonora

per Jordi Sora i Domenjó

Cada nova incursió del grup Brodas Bros a l'escenari és una reafirmació del minuciós treball de difusió i apropiació que les danses urbanes fan d'un territori que no els era propi fa unes dècades. El teatre és un espai privilegiat on desenvolupen la seva tasca creativa i d'entusiasme col·lectiu, a través del qual no només (re)actualitzen el propi llenguatge coreogràfic, sinó que també l'obren a la connexió amb la dansa contemporània i amb d'altres mons, la música de percussió en aquesta ocasió. No és el primer cop que treballen junts, però a BrincaBros segurament han aconseguit perfilar amb més cohesió dues maneres de veure el món diferents, però que connecten molt bé especialment en la seva vessant social i en el rime frenètic, una mena de vida a gran celeritat, de la qual impregnen aquest espectacle amb el grup Brincadeira.

Hi ha una escolta activa, generosa, que engrandeix encara més la tasca d'ambdues formacions. Evidentment que cadascuna d'elles per separat tenen el seus moments de lluïment. Del grup de percussió, més enllà de l'afilat i contundent ritme amb què controlen la ressonància, el guitarra de la formació és capaç d'aixecar ell sol no només passions pels diferents registres en què destaca, sinó també per la seva entrega i energia. De grup de danses urbanes, poca cosa més es pot dir a aquestes alçades, més enllà de constatar la grandesa del seu gest ballat: contagien una il·lusió de viure com és difícil de trobar en altres formacions. Però és que, a sobre, a BrincaBros i totes dues formacions en perfecte comunió, són capaços d'impregnar-se d'un cert aire de maduresa, de recerca del gust de la comunicació amb l'altre, que és el motiu central de la fina línia argumental, alhora que una reafirmació pel principi que els mou: sigues tu mateix, la màxima. I comparteix-ho, la pràctica.

Després de la celebració d'aniversari al Teatre Coliseum i de les primeres experiències de connexió entre tots dos grups a les festes de la Mercè, al Teatre Grec s'ha completat una col·laboració que hauria d'ampliar-se encara més, que va resultar curta de durada i que té, això sí, una mica de problema escenogràfic: un excés d'elements, que junts no acaben de tenir sentit, tot i que sí de manera individual, i que no ajuden a la recepció general de la peça. Una simplificació faria encara més planer el camí visual entre l'admirat públic que va rendir-se dempeus a la feina feta, i aquesta madura producció.