Cada
nova incursió del grup Brodas Bros a l'escenari és una reafirmació
del minuciós treball de difusió i apropiació que les danses
urbanes fan d'un territori que no els era propi fa unes dècades. El
teatre és un espai privilegiat on desenvolupen la seva tasca
creativa i d'entusiasme col·lectiu, a través del qual no només
(re)actualitzen el propi llenguatge coreogràfic, sinó que també
l'obren a la connexió amb la dansa contemporània i amb d'altres
mons, la música de percussió en aquesta ocasió. No és el primer
cop que treballen junts, però a BrincaBros segurament han
aconseguit perfilar amb més cohesió dues maneres de veure el món
diferents, però que connecten molt bé especialment en la seva
vessant social i en el rime frenètic, una mena de vida a gran
celeritat, de la qual impregnen aquest espectacle amb el grup
Brincadeira.
Hi ha
una escolta activa, generosa, que engrandeix encara més la tasca
d'ambdues formacions. Evidentment que cadascuna d'elles per separat
tenen el seus moments de lluïment. Del grup de percussió, més
enllà de l'afilat i contundent ritme amb què controlen la
ressonància, el guitarra de la formació és capaç d'aixecar ell
sol no només passions pels diferents registres en què destaca, sinó
també per la seva entrega i energia. De grup de danses urbanes, poca
cosa més es pot dir a aquestes alçades, més enllà de constatar la
grandesa del seu gest ballat: contagien una il·lusió de viure com
és difícil de trobar en altres formacions. Però és que, a sobre,
a BrincaBros i totes dues
formacions en perfecte comunió, són capaços d'impregnar-se d'un
cert aire de maduresa, de recerca del gust de la comunicació amb
l'altre, que és el motiu central de la fina línia argumental,
alhora que una reafirmació pel principi que els mou: sigues tu
mateix, la màxima. I comparteix-ho, la pràctica.
Després
de la celebració d'aniversari al Teatre Coliseum i de les primeres
experiències de connexió entre tots dos grups a les festes de la
Mercè, al Teatre Grec s'ha completat una col·laboració que hauria
d'ampliar-se encara més, que va resultar curta de durada i que té,
això sí, una mica de problema escenogràfic: un excés d'elements,
que junts no acaben de tenir sentit, tot i que sí de manera
individual, i que no ajuden a la recepció general de la peça. Una
simplificació faria encara més planer el camí visual entre
l'admirat públic que va rendir-se dempeus a la feina feta, i aquesta
madura producció.
