Brut

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Nicolas Quetelard, Gina Vila Bruch, Anna von Grünigen
So:
Boris Billier
Il·luminació:
Timothé Gares, Loustalot
Vestuari:
Laura Beulque
Producció:
Acolytes
Autoria:
Cia. Las Lo Las, Cia. El Paller
Sinopsi:

Brut és un viatge físic a través d’un univers emocional, un recorregut cap a allò que ens fa semblants i que ens uneix. Dos homes i dues dones. Retrobaments dramàtics, episodis de vida, lleugeresa, sinceritat i una escenografia simplificada. Una mescla de circ, teatre i dansa per reflexionar sobre l’auge i el naufragi de l’ésser humà, sobre les peculiaritats i les particularitats del cossos, sobre allò que volen expressar i les històries que ens volen explicar. Es tracta de cedir a l’espectador aquell espai necessari per inspirar-se i inventar la seva pròpia història. Fer que s’entregui a una mena de bogeria transitòria, lleu. Que es faci preguntes sobre la tendresa en la determinació. Que copsi l’expressió i les emocions i els detalls tècnics, i també la comunicació en aquell gest, en aquell moviment, en aquella mirada, en tot aquell intercanvi de sensacions, conflictes, desitjos i misteris.


Direcció: Marta Torrents / Intèrprets: Guilhem Benoit, Nicolas Quetelard, , Anna von Grünigen / Creació sonora: Boris Billier / Il·luminació: Timothé Gares - Loustalot / Vestuari: Laura Beulque / Difusió: Cécile Bellan / Acolytes / Producció: Acolytes

Crítica: Brut

24/04/2018

Clown i moviment, riures solitaris

per Jordi Bordes

La companyia Fet a mà, de Marta Torrents, proposa una peça molt buida de tot. Despullat l'escenari al màxim (dins de la caixa escènica només hi apareixen puntualment unes cadires i els intèrprets) juguen a un espectacle amb imatges precioses, que en la repetició esdevenen còmicament amargues i que els actors demostren una gran habilitat en l'ús de la pausa.  

La companyia va fer l'esforç de traduir les poques paraules del text en català però, potser per això, va sonar massa cridat, forçat i allunyava una mica l'espectador de la proposta escènica. En realitat, la peça exposa quatre personatges solitaris que tenen necessitat d'estima i que els costa reconèixer. o que els fa mandra tanta abraçada a persones que els hi són distants. Del riure encomanadís es passa al plor amarg. Per això, costa que el públic entengui el to ambigu dels personatges. Més que dansa, hi ha situacions de tensió quasi estàtica. I en comptes dels equilibris que oferia al Sismògraf el dia anterior Roberto Olivan a Cuculand souvenir hi ha una agra acció de clowns. Sovint, el pallasso (sobretot l'august) té aquesta contradicció entre l'humor i el drama. Un bon exemple és el Fidelis Fortibus de Danny Ronaldo. A Brut, tot està massa buit, desangelat, perquè hi hagi una acumulació. No és imprescindible omplir l'espai però, probablement, els personatges haurien de ser menys hermètics i mostrar més les seves contradiccions en aquesta relació estranya d'elements solitaris que riuen i ploren desconsoladament.