Liubov Andreievna, després de cinc anys de residir a París on ha anat a refugiar-se deixant enrere la vida de la finca familiar, es veu obligada a tornar a Rússia. La seva filla Ania de 17 anys la va a buscar. La família la reclama perquè es faci càrrec del moment difícil que tots estan passant: la propietat està a punt de sortir a subhasta. Com que ningú de la família pot fer front als interessos acumulats ni a la hipoteca, Lopakhin, fill dels antics serfs, esdevingut ric, compra la propietat.
La nova versió deixa de banda les trames secundàries per poder apropar-se més nítidament a l’essència de la mirada de l’autor: la fragilitat dels éssers humans quan han d’enfrontar-se amb les turbulències dels seus temps, l’adeu obligat al casal on se sosté la intimitat ancestral, i el vertigen davant un mon nou, inintel·ligible, que segresta les ancianes maneres de conviure i obliga a confrontar-se amb el buit. El detall minuciós sobre aquests temes expressen la impotència de Liubov Andreievna i els seus, que acaba amb la tala de l’Hort.
Avui dia, apropar-se a l’eloqüent metàfora premonitòria ens dona perspectiva i distància. La desaparició de l’Hort pot servir de mirall a la nostra pròpia incertesa respecte dels temps que s’acosten. Com Liubov, fugim, no sabem què fer per salvar-nos. No tenim cap imatge real que projecti un futur humanista d’assossec i esperança.
Com preparar-nos pels temps que s’apropen? L’escala emocional en la que vivim ens permetrà adaptar-nos al mon de la intel·ligència artificial que sembla que dominarà el futur? Divorciats de la naturalesa, podrem deixar d’enyorar la blancor dels arbres fruiters? Trofímov confiava en un nou ordre, que li permetia dir “Tot Rússia és el nostre jardí”. Els Europeus també hauríem desitjat, al llarg del segle XX, que tot Europa esdevingués el nostre jardí. Però ja, dins del final del primer quart del segle XXI, hem interioritzat que somniar en jardins és part del passat. Europa, com idea, representa, a hores d’ara, més aviat una càrrega que se’ns menja. Astorats per la rapidesa dels canvis assistim paralitzats a una descomposició manifesta del mon dels avantpassats. No sabem què fer per salvar-nos. Des de que Txèkhov va sintetitzar la seva intuïció sobre el futur de Rússia amb la metàfora de la destrucció d’un jardí tan emblemàtic, hem anat assistint a una descomposició manifesta.
Notable versió de l´obra de Txèkhov, ajustada a la part més essencial. Centrada amb els cinc personatges centrals, l´obra guanya amb intensitat i atemporalitat. L´obra ens parla de la Rússia de finals del segle XIX, cert, però be podríem fer paral·lelismes amb el món actual que vivim. La incertesa en el futur immediat, en un món que els canvis es succeeixen a ritme accelerat i en els que els somnis que havíem atresorat se´ns difuminen de forma alarmant i ens fa sentir-nos impotents, paralitzats, atemorits. Per exemple, aquella Europa unida, somiada, desitjada, idíl·lica, be pot transformar-se en aquest Hort dels Cirerers que no sabem com defensar.
Suggeridora posta en escena i bons interpretes
Mercé Managuerra, ha disposat un espai central, amb espectadors a banda i banda. Espai net de qualsevol objecte. Sols els actors i els punt de llum determinen l´acció. Ha comptat amb un conjuntat equip d´actors i actrius que interpreten amb plena solvència els diversos personatges. Esther Bové dona vida amb dramàtica contenció al personatge central (Liuba Andreevna), l´aristòcrata arruïnada incapaç de reaccionar davant del seu món que s´enfonsa. Damià Plensa, es un convincent Emolai, el pagès, fill dels antics serfs del pare d´Andreevna, que ha aconseguit enriquir-se i serà qui acabi comprant la finca. Silvia Forns, també amb molta convicció, dona vida a la fràgil i a la vegada forta Varia, desesperadament enamorada d´Emolai i mai corresposta. Els joves Alex Pereira i Laura Múñoz, també estan a to, donant vida respectivament a l´idealista Tropimov i a la jove filla de Andreevna. En Damià Plensa i la Silvia Forns ja havien treballat amb la Mercé Managuerra a El mercader de Venecia, el primer i exitós muntatge de la Companyia Dau al Set.
Mercé Managuerra, ha sintetitzat amb encert, prescindint de les trames secundàries i d´alguns personatges, que es mencionen però no apareixen a l´escena (la institutriu, el germà de , la tia, el terratinent). Ha utilitzat de base la magnífica traducció del gran poeta i escriptor Joan Oliver-Pere IV, que a títol de curiositat era veí del barri de Sant Antoni. Cal destacar també en aquest acurat muntatge, el vestuari neutre-atemporal en el que predominen els grisos, contrastant amb el vestit negre d´Andreievna, concebut per Montse Figueras. Altre encert es l´espai sonor, per moments imperceptible, d´Andrea Bel i els talls de vídeo projectats sobre la paret lateral, obra de Laia Roigé, modelats per Laia Mestre i amb pintura de Regina Saura. El disseny de llums es d´Alberto Rodríguez.
Al final de l´obra, quan Andreevna llença una última mirada a la que havia estat la seva propietat i mentre la llum es va enfosquint, sona la cançó dels Everly Brothers, Bye, Bye love...bye, bye happiness que agermana el desencís de la protagonista amb el desencís de la nostra generació dels anys 50 i 60.
Els personatges centrals
Liuba Andreevna Ravevskaia, aristòcrata hereva d´una finca i una gran propietat de terreny on hi ha el seu estimat hort dels cirerers, on jugava de nena, torna a Rússia, forçada per la situació. La propietat carregada de deutes, pels interessos acumulats i la hipoteca, està punt de sortir a subhasta. Ella ha estat vivint lluny, a Paris, gastant fortunes i tractant se sobreviure a dos matrimonis mal escollits. El primer marit va morir i del segon, que també li va sagnant els pocs diners que ja té no se´n sap sortir, amenaçada pels dubtes i la inseguretat. Incapaç de decidir, sense diners per afrontar la situació i aferrada a una nostàlgia desfasada i a un miracle impossible, es manté aturada veient com tot el seu món s´ensorra. Es l´ultima hereva d´una aristocràcia dominant que ja va esdevenint història. Ània la seva filla de 17 anys l´ha vingut a trobar i conjuntament amb Varia, la filla adoptiva de 27 anys intenten inútilment trobar solucions.
Emolai Alekseevitx Lopakhin, fill dels antics serfs de la casa, cultivant les seves terres ha esdevingut un home ric i es l’únic que els pot oferir una solució real, però això significaria talar els arbres de l´hort dels cirerers per construir cases.
El cinquè personatge es Piotr Sergueevitx Tropimov, etern estudiant, honest i idealista, enamorat d´Ània, però sense possibilitat d’aportar qualsevol compromís pràctic. Tampoc Emolai i Varia, enamorats però massa dubitatius a l´hora de decidir-se atemorits per fracassar, no acaben de decidir-se a donar el pas. La por a assumir responsabilitats els nega una possible felicitat. Buscar l´amor sempre comporta un risc.
Altres personatges importants de l´obra que no apareixen en aquesta versió, si bé se´ls cita, son Leonid Andreevitx Gaev, germà d´Andreevna, Scharlotta Vanovna, institutriu, Boris Borisovitx Simeonov Pistxic, terratinent. Més episòdics son l´escriba i els criats.
Una obra fonamental
L´obra es va estrenar el 17 de gener del 1904, al Teatre d´Art de Moscou, dirigida per Konstantin Stanislavski. Txèkhov, que va morir el juliol d´aquell any, va poder assistir a l´estrena. Considerada per l´autor com una tragicomèdia, segons les versions s´ha interpretat més en la seva vesant tràgica. Ha estat traduïda a moltes llengües i representada arreu del món. En la seva adaptació, Ha estat posada en escena sota la direcció de grans figures del teatre com l´actor Charles Laughton, Jean Louis Barrault, Peter Brook, Giorgio Strehler (fundador del Piccolo Teatro de Milano)...L´obra ha influenciat a molts autors com Eugene O´Neill, George Bernard Shaw o Arthur Miller. A Catalunya, Julio Manrique va dirigir una destacada versió al Teatre Romea, el 2010. Finalitzant l´etapa del primer Teatre Lliure de Gràcia, el 17 de febrer del 2000, Lluis Pasqual en va dirigir una Amb Anna Lizarán i Jordi Bosch de protagonistes. També destacable va ser la versió d´El Talleret de Salt, amb Vicky Peña i Mercè Pons, el 1991 dins del Grec-91, al Mercat de les Flors. A Madrid, El jardín de los cerezos, va ser representada en nombroses ocasions, destaquem la dirigida per José Luis Alonso, al Teatro Maria Guerrero, el 1960, amb Maria Dolores Pradera y José Bódalo dins d´un notabilíssim repartiment. També digna de menció es la que va dirigir José Carlos Plaza al mateix Maria Guerrero, ja constituït Centro Dramático Nacional, el 1986, protagonitzada per Julia Gutiérrez Caba. En data més recent i al mateix escenari, el 2019, la va protagonitzar Carmen Macchi.
A televisió (TVE), es conserven dues versions, ambdues emeses a l´espai Estudio 1. La primera, dirigida per Alberto Gómez Vergel, el 1969, va estar protagonitzada per Marisa Paredes i Emilio Gutiérrez Caba i la segona dirigida per Manuel Armán el 2006, amb Vicky Peña i Francesc Orella.
Un autor universal
Anton Pavlovich Chéjov va néixer a Toganrog, tocant el mar d´Azov, el 29 de gener del 1860. Va ser escriptor, contista, dramaturg i metge. Paral·lelament a la seva passió per l´escriptura i el teatre, va exercir la professió de metge i contagiat pels seus pacients, va haver de viatjar a diversos balnearis per fer llargues etapes de curació. No va poder curar-se del tot i el 1904, va tornar a recaure i va morir a Alemanya en una desesperat intent de recuperar-se de la malaltia. Tenia 44 anys.
Considerat el geni de la brevetat, es un dels grans escriptors universals del segle XIX i XX. Les seves obres estan dins del moviment artístic del realisme i el naturalisme. Imprescindibles el seus Contes breus i entre les seves obres de teatre destaquen La Gavina (1896), Tiet Vania (1899), Les tres germanes (representada molt recentment a Barcelona, 2001) i El jardí dels cirerers (1904), que va ser la seva darrera obra.
Text : ferranbaile@gmail.com
