Caiguts del cel

Teatre

informació obra


Autoria:
Sébastien Thiéry, Stefano Massini
Producció:
Focus
Intèrprets:
Jordi Bosch, Carles Martínez, Anna Barrachina
Direcció:
Lluís Pasqual
Sinopsi:

La vida tranquil·la i feliç d'una parella petit burgesa de mitjana edat es veu trastocada bruscament quan, un bon dia, sense motiu ni explicació aparents, comencen a aparèixer diners dins el menjador de casa seva. La situació s'embolica quan s'hi veuen implicats la dona de fer feines estrangera de la parella i un peculiar veí molt inquietant. I tot, per arribar a un final absolutament inesperat que cap espectador no hauria de revelar.

"Caiguts del cel" és una comèdia que fa plorar de riure i, és al mateix temps, una metàfora punyent del sistema capitalista i un retrat àcid i divertidíssim d'un dels vicis que mai sembla passar de moda: la cobdícia.

Crítica: Caiguts del cel

19/09/2015

Una comèdia absurda a la francesa

per Andreu Sotorra

Si la Junta Electoral d'aquest país, en comptes d'estar tancada al despatxos institucionals emetent resolucions absurdes, anés al teatre, potser trobaria algun punt feble per declarar "sospitosament electoralista" una de les escenes d'aquesta comèdia, també mig absurda, quan Jordi Bosch i Anna Barrachina, ell un anestesista català de bona posició i ella una dona de feines ucraïnesa, s'embranquen en una conversa confusa en una dissertació sobre la independència, els nacionalismes, la llosa del comunisme per a Ucraïna i la d'Espanya per a Catalunya. Començo per aquesta escena perquè és la que, juntament amb una altra lingüísticament espaterrant de més endavant, proporcionen alguns dels moments més esclatants de la comèdia francesa de Sébastien Thiéry (París, 1970), en uns diàlegs que broden tant Anna Barrachina com Jordi Bosch i que, ni que es facin inintel·ligibles per als espectadors que no sàpiguen un borrall del presumpte ucraïnès, sí que enganxen l'auditori per la musicalitat de la seva fonética i l'expressivitat gestual dels dos contrincants. 'Caiguts del cel' és una comèdia que demana, es vulgui o no, que els espectadors es creguin el que hi passa. Es parla de l'absurd, però podríem dir que encara està en la línia del surrealisme. I filant una mica més prim i casolà, podríem dir que s'acosta al realisme màgic, com si l'autor parisenc hagués llegit de jove algun dels contes de Pere Calders. (...)