Caiguts del cel

informació obra



Autor:
Sébastien Thiéry, Stefano Massini
Producció:
Focus
Intèrprets:
Jordi Bosch, Carles Martínez, Anna Barrachina
Direcció:
Lluís Pasqual
Sinopsi:

La vida tranquil·la i feliç d'una parella petit burgesa de mitjana edat es veu trastocada bruscament quan, un bon dia, sense motiu ni explicació aparents, comencen a aparèixer diners dins el menjador de casa seva. La situació s'embolica quan s'hi veuen implicats la dona de fer feines estrangera de la parella i un peculiar veí molt inquietant. I tot, per arribar a un final absolutament inesperat que cap espectador no hauria de revelar.

"Caiguts del cel" és una comèdia que fa plorar de riure i, és al mateix temps, una metàfora punyent del sistema capitalista i un retrat àcid i divertidíssim d'un dels vicis que mai sembla passar de moda: la cobdícia.

Crítica: Caiguts del cel

22/09/2015

Absolutament prescindible

per Toni Polo

L’argument era difícil de pair: una parella burgesa de Barcelona, de sobte, troba que a casa apareixen bitllets d’euros. De molts euros. Un centenar, primer, que en les ocasions següents es multiplica fins a assolir la xifra de 38.270. Una pasta caiguda del cel. Tot el que aquest fenomen paranormal provoca en la parella una certa angoixa que no arriba a inquietar l’espectador ni per preocupar-lo, ni per fer-lo pensar, ni per fer-lo riure. Qui ha posat els diners? La minyona? L’estrany i absurd veí de dalt? Tu? Jo...? No ens importa. No intentem en cap cas resoldre el misteri. Assistim a un seguit de situacions presumptament còmiques que no enganxen ni provoquen. Es passa per temes que podrien aportar una certa profunditat a lobra, des de la perversitat dels diners fins a la immigració, sempre sospitosa, o el nacionalisme casolà, però lobra no pretén fer aquesta mena de lectures, ni tan sols en to dhumor.

El matrimoni és previsible i poc original; la minyona és igualment previsible i el veí de dalt és, senzillament, prescindible i absurd. Tot i així, el repartiment (Jordi Bosch, Emma Vilarasau, Anna Barrachina i Carles Martínez) i la direcció (Sergi Belbel) feien esperar una representació divertida. Però tampoc és el cas. Rialles forçades, llocs comuns, exageracions continuades. Hi ha un moment en què el Jordi Bosch “se nos viene arriba” i comença a parlar en ucraïnès amb la minyona. És el moment de ‘Caiguts del cel’. El moment de riure de debò. La resta (tota lobra) farà riure i molt- a un públic que busqui senzillament que el facin riure. Poca cosa per a un muntatge farcit de grans professionals.