Call Center

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Marc Angelet
Intèrprets:
Francesc Cuéllar, Rafa Delacroix, Clara Moliné, Concha Milla, Alberto Lozano, Carles Goñi
Escenografia:
Closca Turla
Vestuari:
Iztok Hrga
So:
Josep Barcons
Coreografia:
Pere Faura, Marina Mascarell
Producció:
La Guapa Teatre, Teatre del Raval
Direcció:
Marina Mascarell
Sinopsi:

Aquesta és la història de cinc personatges que treballen en un “call center” –una empresa de telemàrqueting- gestionant el servei de baixes d’un servidor de televisió per cable. La seva feina consisteix no només a aguantar les queixes dels clients, sinó a evitar que es donin de baixa. Per tant es passen el dia sentint renecs, insults i males hòsties. Tot en unes condicions de feina precàries i per un sou ridícul.

Tots els treballadors estan a la corda fluixa, no retenen prou clients i l’empresa els ha llançat un ultimàtum: o milloren els percentatges o avui els faran fora. Tota aquesta tensió dóna com a resultat una peça vibrant, divertida, àgil i amb un ritme frenètic.

Els personatges parlen entre ells, es criden, s’escupen, s’abracen, es maten…, i posaran a prova els seus límits a Call Center

Crítica: Call Center

20/05/2016

El treball dignifica (ehem...).

per Toni Polo

“Treballar dignifica l’home... i la dona”, es llegeix, al començament, en un rètol electrònic d’aquest Call center. La dignitat és, precisament, el que falta en aquesta oficina d’atenció telemàtica on hi ha cinc persones atenent les trucades, la immensa majoria, de persones que es volen donar de baixa del servei de televisió per cable. Una bogeria...! Un cap, desvergonyit, avorrit, prepotent, els ha fixat un mínim per no perdre la feina: que al menys la meitat dels que truquin per trencar el seu contracte, el mantinguin.

Les preguntes que ens plantegem són evidents. I les respostes no ens calen. Fins a on seríem capaços d’arribar per mantenir una feina, per molt “feina de merda” que sigui (recuperant les paraules de La Calòrica)? Cada personatge deixa entreveure la seva realitat: tots necessiten el treball. Tots estan collats per un cap insoportable que els controla fins a l’absurd.

La crítica social a l’obra és evident i molt propera. Els personatges, les vivències, els somnis i la realitat que viuen la coneix tothom de manera més o menys propera. Però el principal repte (assolit) d’aquesta representació és el seu ritme, de vegades trepidant, violent, divertit i, insisteixo, molt crític. És una tragicomèdia que ens atrapa, que va creixent fins esdevenir tot un disbarat surrealista amb final incert. L’espectador acaba sentint-se a gust, amb ganes de cridar, d’insultar... de desfogar-se.

L’escenografia és senzilla: una taula de teleoperadors, amb la pantalla de l’ordinador i els auriculars amb micro incorporat. Però apareixen personatges per fora de l’escenari (els clients, esclar) i de sobte l’escena esdevé un vagó de metro, per exemple, o el carrer. No calen recursos materials, n’hi ha prou amb imaginació i bones interpretacions.


Trivial