Una de les feines que més llocs de treball nous ha creat en els darrers 15-20 anys són els de teleoperador/a de tota mena: venda, atenció al client, altes i baixes, queixes, informació... tots tenim l'experiència de voler contactar amb una empresa proveïdora, i topar-nos amb màquines, operadors que semblen màquines, i la desesperació de no poder parlar amb algú que realment pugui prendre una decisió. Per no parlar de tots els que et truquen sense haver-los-ho demanat, oferint-te tota mena d'avantatges, ofertes, proves gratuïtes, canvis d'empresa, etc, etc, etc... I ja deixant apart els exòtics accents de molts i molts d'ells i elles.
Però darrera de tota aquesta maquinària, i encara que sembli mentida, hi ha persones. Ex Mestresses de casa, estudiants, i persones que, degut al seu aspecte físic (com una cançó de l'obra ens recorda cruelment) difícilment podrien tenir un altre lloc de treball de contacte amb el públic. Posem per cas.
Call Center té la virtut d'explicar-nos en paral·lel les petites històries de cadascun dels 5 teleoperadors protagonistes, ni que sigui parcialment, i com s'enfronten a una feina on se'ls exigeixen resultats molt poc proporcionals al sou i les condicions que tenen. Una feina de 'serveis' que ja ha caigut sota la mecanització que recorda una cadena de muntatge industrial. I el millor (per no dir el pitjor) de tot, tot allò que destapa un ambient tan competitiu i opressiu: les bromes dels novells, els retrets entre companys (les rates devorant-se per un trosset de formatge), les bromes als clients quan no els vigilen, les 'bronques' dels caps, que un no sap si són persones i màquines amb forma humanoide...
Tot greixat amb ironia. Però encara que riem, no deixa de ser una ironia trista, sobre la condició humana, però sobretot pels temps deshumanitzats que vivim. Un marcador en tot moment ens recorda que no hem arribat als objectius, que demà potser estarem sense feina, qui mana...
Resulta molt encertat tancar tant de patiment amb una curiosa catarsi (que recorda pel·lícules americanes, inspirades en la realitat lamentable d'una societat que té lliure accés a les armes de foc) en forma de 'Columbine'. És aquí on la ironia s'aguditza per fer-nos riure i preocupar alhora sobre com traiem el millor i pitjor de nosaltres. La reacció de l'operador novell -ja sense feina- en aquest final no té desperdici, per l'enginy que surt en els moments de màxima desesperació per salvar la vida.
Tots els actors fan força bé el seu paper, però no seria just passar per alt la feina d'Alberto Lozano, incorporant successivament al cap de la secció i diversos clients, maltractats per una empresa que només busca encolomar-los serveis que no necessiten (i a més són pèssims) per arribar als objectius de facturació. I també per la crueltat d'uns empleats que converteixen en rutina venjar-se en aquests clients triats a l'atzar de les vexacions rebudes d'aquells de qui no es poden venjar.
El text i la direcció de Marc Angelet els vaig trobar molt encertats. Potser l'únic però seria la projecció i dicció d'alguns dels personatges en determinats moments, que com ell mateix em va explicar, obeïen més als nervis de l'estrena que a problemes detectats en els assaigs.
En resum, una metàfora de la deshumanització progressiva de les feines que han caigut en la dictadura de la 'optimització' i la 'estandarització' tan del gust dels qui han après a ser quadres directius en una escola de negocis, i no pujant des de baix, com solia passar en altres èpoques.
