Que aixequi el dit aquell o aquella que no ha rebut mai una trucada d'un comunicant desconegut i el saluda afectuosament una veu —generalment amb accent sudamericà— dient-li que està encantat o encantada de parlar amb ell o ella i li engega el discurs sobre qualsevol oferta miraculosa per millorar la vida personal amb les telecomunicacions.
Que aixequi també el dit aquell o aquella que no ha hagut de telefonar mai a un dels molts telèfons d'atenció al client que han proliferat com bolets a les empreses —privades però de funció pública i públiques també— sempre de pagament, a partir d'un 902, com a mímin, i que li retenen la trucada minuts i minuts amb l'excusa de buscar les seves dades, de mirar quines característiques té o de furgar en la qüestió de la qual vol informació, sense que n'acabi de treure l'entrellat.
Al costat dels grans estafadors econòmics contemporanis (Lehman, Madoff, BanifSantander i tutti quanti) el sistema permès per tothom sobre els abusos d'aquests números de telèfon generen, euro a euro, una de les estafes més elevades del nostre temps al presumpte client.
¿Però qui hi ha darrere d'aquestes línies telefòniques? Per descomptat, treballadors i treballadores com qualsevol altre, persones que circulen en bicing, amb metro, amb autobús, amb tren de rodalies o amb qualsevol altre mitjà per anar a fer les seves hores, dia a dia, amb tants problemes personals com tothom, però investits d'una cuirassa per donar benefici a l'empresa per la qual treballen a costa de perdre la feina si no rendeixen en el seu lloc de treball.
L'espectacle 'Call Center' dóna una d'aquestes imatges de l'altre costat del telèfon. Un grup de treballadors d'una línia telefònica d'una companyia de televisió per cable atén els clients que volen anul·lar les seves contractacions, després d'un parell de mesos de gratuïtat i es troben que la missió se'ls fa gairebé impossible. (...)
L'obra agafa un caire totalment diferent a l'últim tram i passa de comèdia laboral a thriller en directe. És la sorpresa final que, en un moviment coreogràfic ben mesurat, acaba creant un personatge més, un titella, que es converteix en el símbol de fons: una icona amb el somriure, encantada de parlar amb nosaltres... ni que sigui sota risc d'una ràfega de fusell retallat.
Espectacle també amb influències cinematogràfiques, que la mateixa companyia La Guapa recomana a espectadors de la segona joventut, la del carnet jove i la del carnet jove prorrogat, la més influïda pel llenguatge del còmic i la imatge, és a dir, la generació d'entre els 18 i 35 anys. És, per descomptat, la generació que s'hi pot sentir més identificada. (...)
