Calor. Jean Philippe Kikolas

informació obra



Sinopsi:

Calor s’inspira en la situació en què viuen moltes persones sense llar. Viatgers involuntaris que es van veure forçats a deixar les seves cases, obligats a marxar precipitadament de casa seva. Nòmades del nostre temps que travessen el món buscant un lloc, tantejant a cegues societats i cultures, ciutats i pobles estrangers…

Calor és un espectacle que tracta les relacions humanes i la recerca de la llar, combina el clown amb els arts circenses, presenta un univers oníric i poètic on el públic és convidat a sentir, a imaginar i riure, a pensar i jugar…

Crítica: Calor. Jean Philippe Kikolas

16/05/2021

Una ingenuïtat, encara a domesticar

per Jordi Bordes

Jean Philippe Kikolas apareix carregant una motxilla antiga a les espatlles. Fins que s'atura a l'escenari. Com per art de màgia. Allà decidirà passar-hi la nit i trobar algú amb qui compartir el fred i la gana. I la por. El personatge és generós i compartrix tot e que té. És maldestre (aparentment), perqè s'ensopega amb les caixes de fustes escapades per l'espai i és manetes perquè resol cada dificltat amb la seva estufa. Allà hi pota tot el que va salvar de la seva llar. I, quan s'asseu a descansar, deu repetir el ritual d'extendre tasses, quadre , abric... En realitat, l'escena sembla treta d'una acció de carrer (tot i que se situa en una vela tancada molt rudimentària, que poden recordar les de Zloty o Rudo).

L'intèrpret és un clown jove: anirà coneixent la vulnerabilitat del seu personatge i es deixarà amorosir per les seves obsessions (que resultaran absudes i ivertides a ulls del públic). Ara, ja s'hi intueix. Necessta trobar temps i anar bastint tot lpesia amb el seu aè propi. Perquè, ara, la música sona de fons d'armari, de recurs per omplir un silenci que provoca una certa por a la que s'hi haurà d'enfrontar més endavant si continua amb aquest prsonatge. I també sabrà trobar (o decidirà a renunciar-hi) la manera d'integrar l'aparició e la bicicleta acrobàtica en l'escna. Segurament, avui, tot i que és notable el seu domini sobre un monocicle articulat, que permet moltes variacions per desplaçar-se en bici, és innecessari, i fins i tot incoherent.

De fons, la naració amb el seu nou amic (la necessitat d'explicar coincideix amb la de Nàufrag amb Tom Hanks de proagonista) explica la seva epopeia com a refugiat, després que una bomba rebentés casa seva. I, des de llavors, camina sense un rumb concret, buscant un espai que pugui tornar a habitar i compartir. Un quadre despullat de tot, ara sí, que emociona íntimament i que evidencia l'angúnia a veure's sortir de casa per una guerra i a la necessitat d'acollir les persones que s'han vist forçades a fer aquest viatge.