A Carcaça, Marco da Silva Ferreira fa servir la dansa com a eina per investigar sobre la comunitat, la construcció d’una identitat col·lectiva, la memòria i la cristal·lització cultural. La coreografia, que parteix inicialment d’un footwork saltat com a motor agitador i accelerador, va dibuixant progressivament un cos vibrant, rebel i carnavalesc. Un repartiment de deu performers donen vida a un col·lectiu que cerca la seva identitat en un flux físic, intuïtiu i sense pretensions del cos, de la dansa i de la construcció cultural.
El portuguès Marco da Silva Ferreira es va formar d’una manera autodidàctica a partir d’estils de dansa que s’inscriuen en un context urbà amb influències afrodescendents. Entre el 2002 i el 2010, l’orientació i el llenguatge de la dansa es van anar diversificant i acostant a les eines d’improvisació i composició contemporànies. El 2010 va guanyar a Portugal el concurs televisiu So you think you can dance. Performer professional des del 2008, ha treballat, entre d’altres, amb André Mesquita, Hofesh Shechter, Sylvia Rijmer, Tiago Guedes, Victor Hugo Pontes i Paulo Ribeiro. El punt culminant de la seva carrera ha estat HU(R)MANO (2013), peça que va formar part d’Aerowaves Priority Companies (2015) i es va representar en circuits nacionals i internacionals fins al 2018.
Espectacle inaugural del Dansa Metropolitana, que es va veure a la Sala MAC del Mercat de les Flors, del portuguès Marco da Silva Ferreira, una gran producció amb deu performers d’orígens culturals i dansístics diversos i dos músics en escena: el percussionista João Pais Filipe i el músic electrònic Luís Pestana. L’espectacle, produït per institucions i centres europeus de Portugal, Holanda, Alemanya i França, entre altres, forma part del projecte europeu Big Pulse Dance Alliance (que ajuda a artistes joves a crear peces de gran format). Precisament, Carcaça tracta de la multiculturalitat que caracteritza avui Europa, però també de l’encreuament entre tradició i contemporaneïtat, que no deixa de ser també un encreuament d’identitats col·lectives, però que en el context de la dansa, que no té fronteres, passen a ser elements culturals d’un patrimoni universal. Així, da Silva combina d’una manera totalment orgànica les danses tradicionals portugueses amb el footwork (moviment de peus i cames), però també amb la fusió de danses urbanes com el breakdance o el house; combinació d’estils de ball, però també de música (percussió i electrònica) i vestuari (Aleksandra Potric), que va molt més enllà de la mera suma eclèctica. De fet, es nota que hi ha un estudi antropològic (Teresa Fradique) i coreogràfic de les danses folklòriques (Joana Lopes), tot i que massa sovint el ritme musical quedi en entredit i les escenes en què la paraula pren el protagonisme, al meu parer resten més que no pas sumen al discurs de l’obra.
