A Carcaça, Marco da Silva Ferreira fa servir la dansa com a eina per investigar sobre la comunitat, la construcció d’una identitat col·lectiva, la memòria i la cristal·lització cultural. La coreografia, que parteix inicialment d’un footwork saltat com a motor agitador i accelerador, va dibuixant progressivament un cos vibrant, rebel i carnavalesc. Un repartiment de deu performers donen vida a un col·lectiu que cerca la seva identitat en un flux físic, intuïtiu i sense pretensions del cos, de la dansa i de la construcció cultural.
El portuguès Marco da Silva Ferreira es va formar d’una manera autodidàctica a partir d’estils de dansa que s’inscriuen en un context urbà amb influències afrodescendents. Entre el 2002 i el 2010, l’orientació i el llenguatge de la dansa es van anar diversificant i acostant a les eines d’improvisació i composició contemporànies. El 2010 va guanyar a Portugal el concurs televisiu So you think you can dance. Performer professional des del 2008, ha treballat, entre d’altres, amb André Mesquita, Hofesh Shechter, Sylvia Rijmer, Tiago Guedes, Victor Hugo Pontes i Paulo Ribeiro. El punt culminant de la seva carrera ha estat HU(R)MANO (2013), peça que va formar part d’Aerowaves Priority Companies (2015) i es va representar en circuits nacionals i internacionals fins al 2018.
El coreògraf Marco da Silva Ferreira ho vol integrar tot a la seva peça. D'entrada, fins i tot, els marges (el perímetre del linòleum) per on transiten els deu ballarins. La peça desprèn una energia que busca l'esgotament dels intèrprets. Hi ha la necessitat de mostrar realitat sense preocupar-se massa de la bellesa. Tot i així, el treball evoluciona i va incorporant cromatismes al vestuari i sorpreses escèniques (amb la transformació de part del linòleum en una mena de ciclorama provisional o el contrallum final, probablement el moment més ben acabat de tot el muntatge). Tot és a vista i hi domina un moviment de bot i rebot individual que troba en les repeticions dels companys una mena de ressò que permet identificar situacions similars, tot i que partir de realitats diferents. En aquesta dansa (eminentment vertical, sense pràcticament desplaçar-se pel terra, arrossegant-se) hi ha la potència de Hofesh Shechter (Barbarians, Sun) i també un cert aire urbà, performàtic. Costa trobar-hi quadres en què es comprovi una connexió ben pautada entre els 10 ballarins que opten per improvisacions durant alguns instants. En aquesta diversitat, hi ha una celebració a la diferència, fins i tot amb el ballarí que juga a treure's la pròtesi del braç com si fos una part reversible del seu vestuari: no hi ha denúncia ni dolor, simplement l'assumpció d'aquesta pròtesi i la manera amb la que pot seguir ballant-hi.
Da Silva Ferrerira sent la necessitat de la paraula (i projectar a pantalla sobretitulat) per revelar la sensació de societat dominada pel Poder. És un discurs massa simple, que remata en conclusions que es podrien llegir com a incoherents. El seu cant, de totes maneres, és per aixecar una certa revolta del poble adormit (coincideix amb el musical L'alegria que passa) tot advertint, com a amenaça a les classes dominants: Tots els murs cauen. Superada la frontera sembla que s'esdevingui un món més harmònic i equilibrat entre els ballarins de la companyia, que, tot i l'esgotament (aquell recurs que també buscava Jan Fabre en peces com Belgian rules, The generosity of Dorcas) accedeixen a un instant de felicitat. En el seu deliri coreogràfic hi ha imatges ben trobades com els llavis que pronuncien el discurs (fet amb samarretes roses estirades amb els braços). Troballes enmig d'un dispositiu excessiu.
