The Generosity of Dorcas

informació obra



Direcció:
Jan Fabre
Dramatúrgia:
Miet Martens, Jumon Erra, Marc Angelet
Composició musical:
Dag Taeldeman
Intèrprets:
Matteo Sedda
Escenografia:
Jan Fabre
Producció:
Troubleyn, Jan Fabre
Sinopsi:

El cos en èxtasi. Física i mental. D’això tracta el nou solo de Jan Fabre, un dels creadors més venerats i multifacètics d’Europa. Un solo interpretat per Matteo Sedda, un dels protagonistes de la transgressora Mount Olympus. To Glorify the Cult of Tragedy, una performance de 24 hores. Repetint diversos moviments de la música del compositor Dag Taeldeman — mític col·laborador de Fabre—, el ballarí arriba a un estat de trànsit, d’èxtasi físic i mental, i, com Dorcas (la primera deixeble femenina de Jesús i el primer apòstol que ressuscita), es transforma en un ésser superior. Un solo emocionat i excitant.

Crítica: The Generosity of Dorcas

27/11/2018

Enfilar l'èxtasi i l'esgotament

per Jordi Bordes

Es diu que Dorcas va ser la primera dona deixeble de Pere. Ella, segons la sinopsi del programa, era una cosidora que ajudava a le spersones més desemparades (principalment vidues). en realitat, a la Bíblia no sembla apaeìxer-hi. Pel que és probable que sigui un evangeli apòcrif del Nou Testament. En tot cas, sobta que Jan Fabre (mes aviat, personatge fosc i que busca la perversitat i  el desenfrè (Mount Olympus, Belgian rules per citar dos exemples ben pròxims) s'hagi decantat pels passatges de l'esperança amb la humanitat. És el contrast del cap de setmana de programadors del temporada Alta amb Angélica Liddell i el seu Génesis 6, 6-7 ben fosc i arrelant en l'amenaça divina de l'Antic Testament.

La peça és tant breu com senzilla i preciosa. Una música que va guanyant intensitat permet a l'intèrpret Matteo Sedda (inicialment sembla ser que era una actriu) jugar amb una mena de firmament de colors d'on pengen les agulles d'aquesta protagonista. Ella va desprenent-se de les seves peces de roba i les ofereix al públic, com si fos un ritual, deixant agulles i fil que va estirant del cel i enganxant a mocadors. barret, faldilles, jaqueta..., i finalment, roba interior. Es queda amb una camisa que transparenta i acaba clavant-hi agulles (aprofitant els forats de les seves arracades) o en la camisa. Com si aquesta tortura per ser cristiana en anys en què els romans encara els perseguien acabés en un martiri. Però, certament, és un dolor que viu amb plenitud, amb un èxtasi quasi místic. El donar l'ha alliberat de les maldats d'aquest món. I  ni tant sols el dolor de la tortura l'apaga aquesta fè i desig de fer el Bé. El ballarí arrenca amb uns moviment mesurats amb un cert aire de mim (els llavis pintats de blanc reforcen aquest esquema) que va obrint amb grans salts, a mesura que deixa anar la roba i que ha anat entregant fils i agulles al prosceni (mai abandona els guants blancs ni tampoc els mitjons blancs que ressalten en la foscor, com si jugués al recurs del fluorescent i el negre del teatre de Praga). Una alenada fresca, tot i que esgotadora pel ballarí, que porta el cos i les puntes al límit. amb nocions de clàssica fa notables salts cap amunt que els completa en rotllana (jete) i també es desplaça sobre els seus mateixos peus (de tourn). és bonic de veure, provoca un somriure plaent. L'esgotament de l'intèrpret que, habitualment Fabre l'utilitza per extreure-li al màxim la humanitat i la derrota, aquí es respira com un triomf preciós, vital.