Començar un Grec dedicat a Àfrica pels intensos i ben bonics carrers de Tànger pels quals s’han passejat tantes figures intel·lectualment llegendàries , amb una companyia escènica en la qual hi tenen un gran protagonisme un grapat d’actors catalans amb orígens magrebins, i sota la sempre prometedora direcció de Julio Manrique, sembla sens dubte una bona forma de donar-li el tret de sortida al festival de Barcelona. I aquest tret de sortida l’ha propiciat l’adaptació escènica d’una novel·la de Mathias Enard ,publicada l’any 2013 ,el protagonista de la qual decideix – després d’enfrontar-se a un munt de contrarietats -enfilar cap el Nord per tal d’arribar precisament fins al carrer d’en Robador , que aquest és el nom oficial que ha derivat en l’imaginari col·lectiu cap a la denominació que apareix al títol del llibre i de l’espectacle. Un carrer Robadors que es troba al bell mig del Raval més vitalment conflictiu : el Raval ple d’una multiculturalitat darrera de la qual s’amaguen masses zones de misèria; el Raval que no aconsegueix treure’s de sobre la imatge d’espai abonat per a la marginació, els narco pisos, o la prostitució més descarada (aquella que assalta al possible client des de qualsevol portal) , exercida en condicions sovint tirant a força degradades. Per acabar-ho d’arrodonir, per acabar de donar-li tot el sentit a que un espectacle com aquest inauguri el Grec d’enguany - com si encara fos poc la connexió entre Àfrica i la nostra ciutat que estableix el relat-, cal afegir que el viatge que realitza el seu protagonista ,té lloc fa justament una dècada. I li permet apropar-se a les esperances de canvi que va fer esclatar la Primavera Àrab, i arribar a Barcelona just a temps d’experimentar com vivia la ciutat aquell moviment del 15-M amb epicentre a la plaça Catalunya. Quan Enard va escriure la seva novel·la, pràcticament ho va fer seguint encara com qui diu el ritme d’aquells esdeveniments. I no cal ni dir que enguany, el desè aniversari ha propiciat tornar a ells, en alguns casos per analitzar-los amb certa perspectiva... i en altres, per presentar-los amb una perspectiva èpica ( una paraula que , si seguiu llegint, us tornarà a sortir al pas) un xic distorsionada.
El molt jove – disset anys, quan comença el relat- i omnipresent protagonista d’aquest viatge es diu Lakhdar, exerceix des de l’escenari com a narrador que s’adreça a nosaltres fent allò tan habitual de trencar la quarta paret, i està interpretat amb inqüestionable energia per un Guillem Balart de provat talent que es converteix així ( i deixant de banda les puntuals intervencions d’Anna Castells quan interpreta a la cosineta objecte del desig dels nostre protagonista) en l’únic personatge magrebí de l’obra encarnat per un actor català sense orígens magrebins : una decisió no exempta de poder encetar certa polèmica que, de fet , a hores d’ara ja s’ha encetat. Lakhdar se’ns presenta parlant des d’un molt funcional i enormement ampli ( les dimensions del Teatre Grec així ho exigeixen; cal imaginar que quan l’obra arribi al Romea la propera tardor, haurà encongit una mica) espai escènic, dissenyat per Alejandro Andújar per tal d’adoptar tot sovint la forma d’una gran pantalla que acull les projeccions que ens ha preparat Francesc Isern. I cal afegir que el seu dispositiu audiovisual , es transforma sens dubte en un dels gran al·licients de la proposta dirigida per Julio Manrique: sense aquestes imatges que ens fan sentir de prop el pols dels espais i dels moments emblemàtics carregats d’èpica ( ja us he dit que la paraula sortiria sovint) que formen ja part de la fotografia de la nostra Història recent i pels quals transita en Lakhdar, el viatge es feria força més feixuc. Tot i que , arribat cert punt, ni les imatges poden evitar que certa sensació feixuga provocada per l’excés d’acumulació s’acabi apoderant d’un muntatge que no pot evitar tampoc caure en una certa paradoxa. I és que, d’una banda, són tantes les coses que vol explicar i reflectir , és tan èpica la seva ambició, que t’acaba transmetent la sensació que per abastar tantes coses amb un cert rigor exponencial , amb poc més de dues hores , no en hi ha prop. Però d’altra banda, aquest viatge en el qual la promesa arribada al carrer de Robadors es fa esperar massa, t’acaba deixant un xic exhaust, no tant per la quantitat de fets que passen per l’escenari, sinó pel lleuger vernís de superficialitat amb el qual ens són presentades. No he llegit la novel·la d’Enard definida pel seu autor com “una barreja de tres gèneres: la novel·la negra, la d’iniciació i la d’aventures”, i desconec per tant el ritme narratiu que l’imprimeix al relat. Però transformat en material escènic, aquest ritme t’acaba provocant la sensació pròpia d’un sintetitzat “Reader’s Digest” teatral , en el qual hi tenen que tenir cabuda tants elements, que en la majoria dels casos no queda temps per a aprofundir una mica en cap d’ells. I és així com passem de puntetes però a tota velocitat per la Gihad, pel paper que juguen les mesquites no ja en la radicalització (com passa de vegades) sinó en la formació de les noves generacions, per la distancia de vegades insalvable que s’estableix entre els valors tradicionals d’una societat molt tancada quan es tracta d’abordar el desig i la sexualitat i aquells estímuls culturals amb arrels occidentals amb els quals s’identifica precisament bona part d’aquestes noves generacions , pels efectes euforitzants , positius i/o negatius de la Primavera Àrab, per les pasteres que no arriben mai al paradís promès i omplen de cadàvers les aigües mediterrànies ,per la crisi econòmica que va esclatar el 2008 i que va acabar originant aquell 15 M visualitzat també a l’escenari en una escena atacada d’èpica fàcil ....
I esclar: amb tant de tema com et surt al pas mentre anem fent quilòmetres, tampoc no resta temps per a esplaiar-se una mica a l’hora de construir personatges que de vegades passen per l’escenari com una exhalació i que et fan pensar que potser allà hi havia un material humà convertit en oportunitat perduda: aquí tenim l’exemple del vigilant del depòsit de cadàvers interpretat per un Carles Martínez que, amb les presses , se n’oblida també una mica de marcar diferències cada cop que canvia de personatge . Ja posats , i encara que dolgui fer-ho, és millor aplicar les estisores que introduir situacions noves que mereixerien ser explorades amb més deteniment. I malgrat la seva omnipresència, finalment ni el mateix Lakhdar se n’acaba escapant del tot d’aquesta necessitat d’anar ben ràpid per tal d’acumular el màxim d’incidències . El cert és que quan arriba el tram final i pren una decisió fonamental, aquesta se’ns presenta poc fonamentada: tot el que sabem d’ell , i tot el que hem comprovat sobre la seva forma de voler entendre la vida, entra en conflicte amb la precipitada forma com se’ns visualitza a l’escenari una decisió tan decisiva. Si això li passa a ell, no cal ni dir fins a quin punt li passa també per exemple a la seva molt estimada amiga catalana ( una desaprofitada Elisabet Casanovas); tampoc ella se’n salva d’agafar un cert aire anecdòtic , tot i el notable protagonisme que adquireix el personatge. I és així com , finalment, malgrat resultar – com us deia al principi- una proposta tan adient per obrir una edició del Grec amb aires africans com la d’enguany, malgrat la seva vistositat, malgrat la intensitat que li posa Balart al periple, malgrat les espectaculars projeccions , malgrat l’esforç interpretatiu i els bons moments teatrals que apareixen al llarg del recorregut, aquest viatge cap el carrer de Robadors t’acaba semblant un viatge fallit.
