Un seguit d’actors i actrius joves, una part dels quals d’origen àrab, obren l’edició d’enguany del festival amb una història que combina la duresa de la vida de les persones migrants amb moments de bellesa i esperança.
L’escriptor francès Mathias Enard ha viscut a Barcelona una llarga temporada i ha escrit una pila de novel·les que encara no es coneixen prou a la ciutat, encara que alguna, com Carrer Robadors, estigui ambientada en bona part al Raval barceloní. La història arriba ara a l’escenari del Teatre Grec per obrir una edició del festival que mira cap a l’Àfrica, la del sud i la que viu a casa nostra. I és que el protagonista de la història que va imaginar Enard (un arabista, per cert, expert en el Magrib) és Lakhdar, un noi de Tànger. Expulsat de casa seva per un escàndol familiar, s’acosta a un grup integrista, veu irrompre als països veïns la Primavera Àrab i acaba marxant del país en un d’aquells vaixells que, a les nits, veia solcar l’estret en direcció a la Península. Arribarà a la capital catalana i coneixerà el Raval barceloní des del pis del carrer de Robadors al qual anirà a parar. I en una ciutat en crisi i agitada per les protestes del 15M, es trobarà immers en un món de marginalitat, vivint inferns només endolcits per algunes trobades afectuoses i per l’esperança de trobar una estudiant d’àrab barcelonina, la Judit, a qui va conèixer a Tànger i de la qual està enamorat. Un equip de joves actors i actrius, una part dels quals d’origen àrab, interpreten els personatges d’una història que aconsegueix copsar l’esperit d’una època, aporta llum sobre la situació i les motivacions dels migrants i llença tant un missatge de negre pessimisme com d’esperança lluminosa.
S’han encarregat de convertir la novel·la en material escènic els dramaturgs Marc Artigau i Sergi Pompemayer, a més del director del muntatge, Julio Manrique, un actor i productor teatral (forma part de La Brutal amb David Selvas i Cristina Genebat) que anava per advocat, però que va ser abduït pel món de l’escena a l’Aula de Teatre de la Universitat Pompeu Fabra i, després, a l’Institut del Teatre de Barcelona. Especialment popular per la seva carrera televisiva, ha treballat com a actor teatral al servei de directors que van d’Àlex Rigola a Oriol Broggi o Sergi Belbel, per esmentar-ne alguns, i ell mateix ha obtingut grans èxits dirigint els seus propis muntatges, entre els quals alguns de tan celebrats com American Buffalo (premi Butaca 2010 a la millor direcció) o El curiós incident del gos a mitjanit (premi Butaca 2015 a la millor direcció). L’any 2017 dirigia al Teatre Lliure L’ànec salvatge, d’Ibsen, que li va valdre el Butaca 2017 a la millor direcció i el premi Max 2020 pel mateix concepte. El 2019 passat el va dirigir Pau Miró a Una història real, i l’any 2020 va tornar a Txèkhov i a la direcció posant en escena (encara que el muntatge es va veure afectat per la crisi de la covid-19) Les tres germanes.
Una producció del Grec 2021 Festival de Barcelona i Bitò.
La funció del 28 de juny tindrà un servei d’audiodescripció i acompanyament per a persones amb discapacitat visual.
Un lector es feliz cuando un buen libro le explica historias. Éste asume que aporta su imaginación para poner rostro a los personajes y volumen a los paisajes. Un espectador prefiere que ese esfuerzo sea compartido con los hacedores de teatro. Alguien que golpee el diapasón y dé el tono exacto para situar la imaginación en un espacio común. Por eso, algo falla cuando una función se recibe como un audiolibro en movimiento. ¿Un obstáculo para que el teatro beba en la literatura? Complicité ha fundamentado su prestigio en adaptaciones literarias y casi siempre ha trasmutado la palabra en imágenes mentales. La literatura se hace sustancia dramática.
No es el caso de Carrer Robadors, el espectáculo inaugural del Grec basado en el Bildungsroman firmado por Mathias Enard que con cierto regusto dickensiano y fatalismo moral ruso explica las andanzas de un joven magrebí de Tánger hasta su llegada a Barcelona en medio de la agitación social del 15-M. Destino alcanzado después de azarosas peripecias impulsadas por el rigorismo de las costumbres, la Primavera Árabe, el terrorismo yihadista y la desesperación de soñar con una vida mejor. Todos los escenarios del libro y su amplia constelación de personajes parecen reducirse en esta producción dirigida por Julio Manrique a un largo monólogo de Lakhdar (el protagonista) ilustrado con despliegue de proyecciones y rodeado por figuras satélite que de vez en cuando entran en la órbita de la figura central.
Es muy desconcertante estar delante de ese gran escenario ocupado por ocho intérpretes y que parezca que sólo uno habla y actúa sin descanso: Guillem Balart, que se descarga física y emocionalmente en un tour de force interpretativo. La responsabilidad que asume durante más de dos horas es excesiva, descompensada respecto a sus compañeros, colocados en la sombra del segundo plano. Y no es una cuestión de trayectoria. También Elisabet Casanovas, Moha Amazian o Carles Martínez parecen resignados a esa posición subalterna y poco definida que afecta a la calidad de sus interpretaciones. Eso sin entrar en la delicada lectura que esta jerarquía tan marcada tiene sobre un elenco que en un 50 por ciento respeta los orígenes culturales de los personajes.
Otro efecto colateral del peso narrativo de este montaje es dejar al descubierto la ocasional deriva folletinesca del texto. También hay capítulos que parecen volar con más ambición, también escénica, como la de la morgue, pero pronto son engullidos por un soliloquio a piñón fijo hasta la extenuación. Cuando alcanza su final, en algún momento el espectador ha perdido el hilo de la consciencia del protagonista y el frío desinterés se apodera del último giro del destino.
