La Julieta de Shakespeare té 15 tendres anys. La Giulietta dels càstings d'aquest espectacle en tenen 15 i un grapat més. Elles respiren una experiència implacable i alhora una fragilitat molt gran. No són actrius. Exposen el seu testimoni i ho volen fer amb claredat, amb contundència. I això, possiblement, ha fet algunes de les seves trames (d'una emoció i una veritat absoluta) que parlaven als assaigs hagin caigut a l'hora de tancar l'espectacle. En parlàvem en l'article redactat a partir de l'assaig en el que ens vam poder colar per les Fàbriques Grec. El dramaturg Marc Artigau amb tot l'equip (des de la direcció de Juan Carlos Martel a l'actriu que les acompanya Àurea Márquez o l'ajudant de direcció Clara Manyós ) les han abraçades contínuament. Protegint-les, reservant la seva intimitat. Fent que se sentin com a casa. Amb les seves lectures a les lleixes, les seves ceràmiques i vaixella i aquelles butaques en les que deuen seure tantes hores. Totes les participants demostren una vivacitat i una memòria envejables. S'encomanen les ganes de viure, encara que elles tinguin molt present la mort.
El plantejament és tant lúdic com efectiu. Passen a ser les candidates a representar Julieta. Potser és tant evident la fórmula que no caldria aturar-se gaire més en la peripècia de Màrquez amb aquest personatge. Perquè el que cal és donar veu a les àvies. I l'actriu, per cert, les du sempre ben agafades, protegides. Donant peu i ajudant a què el cap no s'emboiri. Les vídues s'expressen amb frases ben simples i idees ben revolucinàries (qüestionant el món de la parella, reclamant un amor com a motor de la vida). Moments de llum que elles han trobat en els seus llargs episodis de foscor, de la seva vida. Generoses, els comparteixen,. i estoven l'ànima de tota l'audiència. El vers, la cançó o la subtil coreografia fan de núvol perquè la peça testimonial s'enlairi a espais més poètics, emocionals. Martel ja va saber copsar (amb Joan Yago a la dramatúrgia) el món de llums i ombres dels sense sostre a Sis personatges. Va tirar del clàssic Sis personatges en cerca d'autor per desgranar la solitud i la sensació de desesper de les persones que dormen al carrer.
Didier Ruiz treballa sovint una fórmula similar. És el cas de Dale recuerdos, en què es treballava amb avis. Però també amb altres col·lectius com adolescents (2015 com a possibilitat, i Youth#4) o transgèneres (Trans(més enllà)). Són espectacles en què el codi està olt definit i que s'alterna el moment en què el testimoni es dirigeix a públic, balla amb elgrup o s'asseu en un tercer terme, compartint l'espai amb els altres testimonis.
A Càsting Giuletta, té un pas més de teatralització. Amb un espai que evoca a una residència, en la que totes les vídues conviuen escoltant-se amb paciència. De fet, la peça casualment produeix un mirall amb una altra estrena del Grec Un dia qualsevol, de Les Antonietes. I tot acaba amb un desig ben lluminós i una picada d'ullet ben còmica, de la Julieta de 90 anys que canta a l'amor dels amics. I per completar el discurs el tanca amb un italianitzant "Prego". ("De res" )
